La desfeta d'Esquerra Republicana de Catalunya no ha fet res més que començar amb noves baixes

Tres dies després d'estar absent del bloc per raons que no venen al cas, avui em trobo la notícia que publica el diari El Punt referent a que quatre membres de l'executiva d'ERC al Camp de Tarragona també han tirat la tovallola i se'n van pel camí que va emprendre el Jaume Renyer fa uns dies.
La desfeta de la "Nova Esquerra Republicana" engegada pel quartet que la governen, ja és imparable, no ha fet altra cosa que començar. El problema, greu problema que té ERC al seu si, són les diferents tendències que són o favorables al Carod o al Puigcercós. La bipolarització que està molt consolidada dintre d'aquest partit mal anomenat independentista, no s'ha curat ni menys cicatritzat en aquella mena d'obra de teatre de barri que ens van voler vendre els Carod i els Puigcercós signant la pau.

Ha durat molts pocs dies, si ens atenem a que el Josep Lluis Carod, molt aferrat a la cadira de la vicepresidència, diu que seria una covardia sortir del Govern, mentre que el Joan Puigcercós afirma que si cal provocarà una crisi al si del Govern de Catalunya i fins i tot se'n podria sortir i passar a l'oposició.
Poca, molt poca credibilitat per no dir que no en tenen gens ni mica, ens mereixen les declaracions pomposes d'uns i altres. Per sort, el Joan Carretero, el Joan Renyer i ara fins i tot els del Partit Republicà Català, entre d'altres, estan disposats a engegar una organització o nou partit politic de net caràcter independentista per a concórrer a les eleccions catalanes de l'any 2010.

No cal ni dir que els de l'ERC veuran substancialment reduïdes les seves opcions de consolidar-se, perquè entre els que van marxant del partit i els qui sense militar però donaven el seu vot a ERC i ara el desvien cap a una altra formació política, el quartet dERC se les veurà magres, molt magres per poder garantitzar un tercer tripartit, tot i que el president José Montilla hagi dit que hi ha Tripartit fins a l'any 2020. Qui li va dir aixó al president, potser l'Iceta?.

Jaume Renyer i l'ERC que ja fa temps que va trencar aigües tot parint una Nova Esquerra Republicana

És noticia. Jaume Renyer històric militant d'Esquerra Republicana de Catalunya llença la tovallola i abandona el partit en el que havia confiat durant anys.

Jaume Renyer ha donat el pas definitiu en el moment adequat per evitar-se més menyspreus i trobar-se embolicat en l'aldarull intern d'un partit, ERC, que ja fa temps, molt de temps, que va trencar aigües i va parir una Nova Esquerra Republicana autoritària, aferrada al poder, megalòmana i renunciant als plantejaments històrics d'aquest partit no menys històric.

Felicitats Jaume Renyer per la teva decisió. Ja era hora que donessis aquest pas. Amb el Joan Puigcercós, amb el Josep Lluis Carod, amb l'Ernest Benach i el Joan Ridau, no hi ha res a fer. Estan destruïnt a consciència l'essència que li era intrínseca a l'ERC d'abans. Aquest quartet han tastat el poder i s'han emborratxat. Ja no tenen credibilitat, i la poca que encara els hi quedava l'han dilapidat en els darrers mesos. S'han fet el vestit a mida per a ells i per als de la seva claca, però el sastre ha utilitzat material de pèssima qualitat.

Ja veus per on van els trets de l'actual direcció d'ERC. Els seus esforços els dirigeixen a silenciar les veus discrepants; posen traves i donen llargues a la convocatòria del Referèndum intern demanat pels d'Uriel Bertran; si poden, eliminaran l'assambleisme tant propi i genuí d'ERC, etc.

No valia la pena continuar batallant des de dintre Joan Renyer, no valia la pena.

Ara és arribada l'hora de construir una real i eficaç alternativa independentista des de Reagrupament tot mirant l'any 2010. No estareu sols, no en dubto, no en dubteu.

Concert de Nonet Txec dintre de la programació del XXIV Cicle de Primavera de Tarragona 2008-2009

Organitzat per les Joventuts Musicals de Tarragona amb el suport de l'Ajuntament de Tarragona, el passat dia 21 d'abril es va encetar la XXIV edició dels Concerts de Primavera de Tarragona amb el Quartet de Moscou.
Per a passat demà, dimarts dia 28, la reconeguda pianista Rosario Andino guardonada amb el prestigiós premi del Cercle de Crítics Musicals de Cuba, i també de la Societat de Música de Pittsburgh dels EEUU. Domina un amplissim repertori tota a piano sol com per a piano i orquestra.
I passem al mes de maig, perquè el dia 5, els tarragonins podrem gaudir d'un concert a càrrec del Nonet Txec, una de les formacions de cambra més antigues del món, que fou fondada l'any 1924 i va assolir ràpidament el reconeixement internacional. Es distingeix per l'alt nivell interpretatiu i per la coodinació i sonoritat dels seus integrants. Oferiran obres de Schubert, Wagner i Brahams.
El dis 13 de maig, dimecres a les 8 del vespre, serà l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, OBC, qui oferirà un concert, en aquest cas al Palau Firal i de Congressos de Tarragona a les 8 del vespre.
El dia 19 de maig, a les 8 del vespre, serà Kontakte, grup de percussió, qui estarà a Tarragona per oferir-nos un concert amb partitures de contrastada qualitat compositiva i peces d'una gran riquesa tímbrica. El propi compositor i percussionista de reconegut prestigi, Ney Rosauro, formarà part del grup interpretatiu.
Per la dia 26 de maig, a les 8 del vespre, la Berliner Streichquartett, Quartet de Corda de Berlín format per solistes de la famosa Staatskapelle Berlin que dirigeix Daniel Baremboim serà qui ens oferirà el penúltim concert del cicle de primavera. El Quartet gaudeix d'un reconegut prestigi a tot Europa, als EEUU i al Japó on han participat en múltiples enregistraments de música de cambra. Interpretaran quartets de Haydn, Schubert i Beethoven.
I el dia 2 de juny, a les 8 del vespre, l'orquestra Polish Chamber Philharmonic dirigida per Wojciech Rajski, ens oferirà un magnífic concert digne de final del cicle esmentat interpretant l'obertura de El Barbero de Sevilla de Rossini, el concert núm. 2 de Ludwig Spohr, amb la col.laboració del clarinet solista Miquel Angel Marín, i la simfonia núm. 3 Heròica de Beethoven.
Cal recordar que tots els concerts, excepte el del dia 13 de maig que es farà al Palau Firal i de Congressos, la resta de concerts s'oferiran al Teatre Metropol de la ciutat.

Khirbet Qumran i la conferència d'Adolfo Roitman

PRESENTACIÓ KHIRBET QUMRAN

Ahir al vespre, més d'un centenar de tarragonins vàrem tenir una molt grata vetllada a un hotel de la ciutat. El professor i curador del Museu del Llibre d'Israel, a Jerusalem,Adolfo Roitman ens va oferir una xerrada conferència exhaustiva, extensa i fins i tot amb tocs humorístics que ens van fer passar l'hora en que el conferenciant ens anava informant i il.lustrant pel que fa a tot el procés que s'ha anat seguint des de l'any 1947 fins avui sobre els manuscrits de la Mar Morta. Manuscrits que es van anar descobrint a les coves de Qumran a tocar de la Mar Morta.
L'hora de conferència es va fer curta, malgrat la densitat d'informació que ens va anar donant Adolfo Roitman, un eminent historiador i papiròleg reconegut intrnacionalment.
Gràcies a Tarbut Sefarad i a Tarbut Tarragona amb el suport logístic de l'ARCCI, m'atreveixo a dir que l'acte en conjunt va ser tot un èxit.

Pilar Rahola analitza la política de Ban Ki-Moon

Pilar Rahola, sota el títol "La vergüenza de Ban Ki-Moon", fa un parell de dies que va publicar a La Vanguardia el següent artícle que, per considerar-lo molt interessant i il.lustratiu de cap on va l'esperpèntica política de l'ONU, em permeto la llibertat de editar-lo al meu bloc. L'artícle no té pèrdua.
¿Cómo es posible que el hombre que ha organizado un congreso para negar el holocausto de millones de personas, que amenaza a otro país con destruirlo, y que es abiertamente antisemita, tenga la palabra en un foro sobre racismo, el mismo día en que justamente se conmemora la tragedia del holocausto? ¿Es cinismo? ¿Es maldad? ¿Es atontamiento? ¿Es apaciguamiento chamberliano? ¿Es inconsciencia?

Estoy por pensar que ha sido una broma monumental, uno de esos happenings que tanto color pusieron a la adolescencia flower de muchos de nosotros. Es decir, estoy por querer pensar que todo lo que ha ocurrido en Ginebra no ha sido la consecuencia inevitable de una cadena de monumentales irresponsabilidades por parte del alto comisionado para los Derechos Humanos de la ONU, sino un inocente desliz, tintado de humor negro. Estoy por querer pensar todo ello, porque no quiero pensar que la ONU se haya convertido en una caricatura tan lamentable de sí misma. ¿Qué diría Eleanor Roosevelt de la ONU actual, ella que tanto luchó por conseguir un organismo que preservara el derecho internacional, y que incluso presidió el comité que redactó la Carta de Derechos Humanos? ¿Qué dirían todos aquellos que, al albur de una nueva era, creyeron que este organismo ayudaría a consolidar la libertad y la democracia en el mundo?

Si ese fue el objetivo, se ha hecho añicos durante décadas de dar voz a dictaduras feroces, demostrar una absoluta incapacidad para defender a las víctimas, e incluso enseñar la patita antisemita. Hace años que la ONU no es la esperanza blanca del derecho internacional, sino el altavoz privilegiado, desde donde sátrapas de cualquier pelaje proclaman sus delirantes ideas. Atrapada en una Asamblea General repleta de dictaduras, sus intentos por parecer neutral no llegan ni a simulacros. A pesar de todo ello, a pesar de haber llegado a tener al mismísimo Gadafi de presidente de la Comisión de Derechos Humanos, y a pesar de otras tantas alegrías parecidas, aún sorprende que se puedan cometer estas irresponsabilidades en una cumbre contra la intolerancia. O es una broma de mal gusto, o sencillamente la ONU ha perdido completamente el rumbo. ¿Cómo se explica, si no, que a una cumbre para luchar contra el racismo y la intolerancia, se invite al presidente de una dictadura fanática, que condena a muerte a homosexuales y a disidentes, que esclaviza a las mujeres, que ha sido señalada por la justicia como responsable del atentado de Amia, en Buenos Aires, que causó la muerte de 85 personas, y que financia grupos terroristas? ¿Cómo es posible que el hombre que ha organizado un congreso para negar el holocausto de millones de personas, que amenaza a otro país con destruirlo, y que es abiertamente antisemita, tenga la palabra en un foro sobre racismo, el mismo día en que justamente se conmemora la tragedia del holocausto? ¿Es cinismo? ¿Es maldad? ¿Es atontamiento?

¿Es apaciguamiento chamberliano? ¿Es inconsciencia? ¿Qué pensaba la ONU que ocurriría si se daba la palabra, en plena Europa, en el mismísimo día del Holocausto, a un islamofascista responsable de los discursos judeófobos más malvados de la actualidad? ¿Qué pensaban los países que acudieron a la cumbre? ¿Que el hombre se portaría bien, plancharía su camisa y su conciencia, hablaría de forma razonable y se volvería un demócrata de toda la vida? ¿Que las mujeres iraníes ya no sufrirían ningún apartheid? ¿Que estaríamos ante el milagro de Fátima, en versión reloj de cuco? ¿Que Ahmadineyad no se llevaría un éxito de propaganda para su casita? ¿Qué pensaba el bueno de Benedicto XVI, dando la bendición a una cumbre donde ideólogos de la intolerancia tendrían altavoz de lujo?

La verdad es que la situación es tan disparatada, que sólo cabe dar la razón a Martin Luther King cuando dijo aquello de que “nada en el mundo es más peligroso que la ignorancia sincera y la estupidez concienzuda”. En este caso, además, se trata de una estupidez reiterada, porque el primer Durban, en el 2001, ya fue un auténtico festival antisemita, denunciado por muchas organizaciones de derechos humanos, como el Centro Simon Wiesenthal, absolutamente escandalizado por el odio antijudío que pudo respirar en la cumbre. Repetir Durban con los mismos esquemas, y además invitando a algunos de los dictadores más notables del planeta, sólo podía llevar al fracaso de la cumbre y al ridículo de la ONU. Y el fracaso es lo mejor que podía pasar, porque la otra opción habría implicado que se dieran por válidos este tipo de interlocutores, y este tipo de discursos. Es decir, o el ridículo y el fracaso; o el éxito de la intolerancia. Realmente la ONU se ha cubierto de gloria.

Capítulo aparte merece la actitud de España, país que promueve una pomposa alianza de civilizaciones y que está en la cumbre, sin dar muestras de querer abandonarla. En este caso, ninguna sorpresa, porque el Gobierno español participa de la delirante idea de pensar que la alianza entre civilizaciones es una alianza entre gobiernos democráticos y algunas bonitas dictaduras, cuyo carácter islámico les da la pátina multicultural. Es decir, lejos de entender que la civilización islámica está entre las mujeres y hombres musulmanes que luchan por sus derechos, y que ellos son los interlocutores válidos, nuestra Moncloa se dedica a hablar con aquellos que los oprimen. ¿Es eso la civilización? ¿O es la enésima empanada mental del muticulturalismo mal digerido? La misma indigestión que inspiró la vergüenza de Durban, el fracaso de Durban II y el ridículo de la ONU. Así les va a los derechos humanos.
Pilar Rahola

La Vanguardia. Barcelona.

22/04/2009
PD.- L'article l'he extret del bloc http://bajurtov.wordpress.com/

Els Manuscrits de la Mar Morta i la conferència que el rabí Adolfo Roitman donarà demà a Tarragona

Falten poc més de 24 hores per a que el rabí i professor Rodolfo Roitman, acompanyat per un nodrit grup de tarragonins, serem més d'un centenar de moment, escoltem la xerrada que el professor Roitman ens oferirà en relació al procés de descoberta, recuperació, restauració i catalogació dels nombrosos manuscrits trobats a partir de l'any 1947 a les coves de Qumran.

Ja el dia 30 del passat mes de març vaig penjar un post parlant del professor Rodolfo Roitman que és mantenidor i director del Santuari del Llibre del Museu d'Israel que està a Jerusalem, i en vaig fer una breu descripció del seu extens curriculum. Avui, en aquest altre post la meva intenció és la de destacar la importància que s'ha donat al cicle de conferències que està donant per arreu de la geografia peninsular que va començar el dia 13 passat a Madrid, i que el dia 18 la donava a Mequinensa comptant amb molta assistència de públic.

En una recent entrevista que va ser publicada a la Voz del Bajo Cinca, Rodolfo Roitman destaca la importància de la descoberta dels manuscrits de Qumran que la qualifica la més important del segle XX pel que fa a trovalles arqueològiques, i afegeix que "es tracta d'una biblioteca de més de dos mil anys d'antiguitat, tot oferint-nos una perspectiva històrica d'un moment clau per a la història d'Occident, ja que es van escriure en una època en que la cultura grega i la cultura jueva convivien juntes, i en el mateix moment en que s'estaven gestant els moviments rabínics i el cristianisme".

Per no allargar-me més, solament afegiré que la important tasca de Rodolfo Roitman al Satuari del Llibre d'Israel consisteix fonamentalment en protegir i conservar en bon estat físic tots els rotlles i troços dels manuscrits, i transferir-los quan calgui al laboratori per a la restauració i reconstrucció quean es dóna el cas, a més de difondre i exhibir aquest llegat documental de dos mil.lenis enrere.

Ignasi Carnicer analitza el papir 7Q5 trobat a les coves de Qumran, a la vora de la Mar Morta

No em faré extens, perquè l'Ignasi Carnicer ens ofereix en aquest article que ja s'ha fet públic un detallat comentari sobre el famós papir 7Q5, que es va trobar a una de les coves de Qumran, i que tot assenyala que fa referència a uns versicles de l'evangeli de Marc. L'article ve a to perquè demà al vespre el professor Adolfo Roitman estarà a Tarragona per parlar sobre els manuscrits de la Mar Morta. L'article el reprodueixo textualment prèvia autorització explicita de l'autor.

"Aquesta nomenclatura ha esdevingut la síntesi final del debat científic més trascendent que atany el cristianisme.
7Q5 no ens dóna, aparentment, massa pistes, tanmateix el document número 5 de la cova número 7 del jaciment de Qumran té la càrrega de la prova, no concloent per a tothom, del Jesús històric front el Crist teològic. La prova és d'allo més petita, un trosset de papir, de 3,9 x 2,7 cm, a on hi ha vint lletres gregues, d'elles només 8 de clares.
D'aquesta mena de nano-papir, el papiròleg tortosí Josep O'Callaghan Martínez (1922-2001) en confrontà el text amb un passatge de l'evangeli de Marc (6,52:53) i, ai las, tota una munió de veritats acadèmiques van començar a trontollar, i a trasbalsar-se un seguit de dogmes científics i religosos.
La tesi d'O'Callaghan té diverses i importants implicacions, la més sobresortint és la col·locació fefaent de Jesús en la història, front a un corrent teològic cristològic, specialment luterà i personificat amb el teòleg i recta persona de Bultmann, que no considera pas els evangelis, i els fets allí descrits, com a fonts de fe i, en canvi, s'enfila en el concepte de divinitat forjat a partir de Pau de Tars.
Les vint lletres del 7Q5 col·loquen la figura de Jesús, en cas de ser certa la tesi d'O'Callaghan, en un periode immediat al de la seva mort i es tractaria del document més antic sobre un evangeli canònic, o si més no sobre un dels dos protoevangelis que van fornir la redacció definitiva de l'evangeli de Marc, considerat ja el més antic dels quatre evangelis.
Josep O'Callaghan, papiròleg emiment fou un entusiasta de la seva professió i va impulsar els estudis papirològics a Catalunya on fou professor de teologia a la facultat de Sant Cugat del Vallès i fou, també, membre emèrit de l'Institut Bíblic Pontifici a Roma. Al final de la seva vida, l'emiment científic protestant alemany, Carsten Peter Thiede, va reconèixer la vàlua dels estudis d'O'Callaghan i la fortalesa científica de la seva tesi, una fortalesa que s'havia vist reforçada pel càlcul de possibilitats d'errada sobre la tesi d'O'Callaghan elaborada pel prestigiós matemàtic català i jesuita Alberto Dou Mas de Xaxàs, que va establir que la correspondència entre Marc 6,52:53 i el 7Q5 era de deu mil milions de probabilitats contra una que no ho fós.
Tot i no haver-se acceptat d'una manera generalitzada la tesi científica d'O'Callaghan, amb el pas del temps ha guanyat més adeptes i ha obert tota una via d'estudi sobre la formació dels evangelis en una base històrica centrada en la figura messiànica de Jesús i allunyada de la concepció merament teològica del Crist.
Resta oberta una altra possibilitat, que el 7Q5 fós escrit abans de Jesús, aleshores les implicacions serien, novament, trasbalsadores. Tanmateix, tot i que l'escala de datació s'estableix entre els anys 50 aec i el 50 ec, el tipus d'escriptura, la seva llengua grega i el suport de papir, en lloc de pergamí, porten a considerar el 7QS com un document de finals del període del II Temple (70 ec).
Qumran, el descobriment arqueològic i paleogràfic probablement més important des de segles, porta, tot i desconèixer-se, l'empremta d'un jesuita català, de casa nostra, de Tortosa, en la controvèrsia més sacsejedora de les moltes que han generat, i generen, els Manuscrits conservats al Santuari del Llibre a Jerusalem i començats a trobar el 1947 a la vora de la Mar Morta, al lloc de més fondària del planeta, a la Terra d'Israel".

Foto: L'autor de l'article, Ignasi Carnicer

El cínic Mahmud Ahmadinejad no ha obert boca denunciant el genocidi d'Omar Al-Bashir a Darfur

Holocausto Shoah ¡Nunca Mas!

View more presentations from Daniel Dañeiluk.

El cinic i manipulador Mahmud Ahmadinejad,reconegut internacionalment com a tal,no ha obert boca en tota aquesta fracassada reunió o Conferència Mundial contra el Racisme per denunciar obertament la massacre humana o genocidi que l'islamista Omar Al-Bashir, ha causat i continúa casant a Darfur.És que es pot matar indiscriminadament i amb tota la crueldat inimaginable a desenes de milers de persones en nom d'aquesta religió anomenada Islam i no passa res?. Com pot demanar que es detinguin i es jutgin a les autoritats d'Israel per la intervenció militar a Gaza a finals de l'any passat, i no demanar el mateix per al seu correligionari i també fanàtic islamista Omar Al-Bashir?.
Mahmud Ahmanidejad insisteix negant l'Holocaust, quan tot el món sap que fou una cruel realitat i existeix amplissima documentació gràfica i documental d'aquest autèntic genocidi que els nazis van cometre contra la població jueva europea. Només cal, per fer-se'n una idea, passar les 11 pàgines del document que il.lustra aquest post, per rebatre totalment la manipulació i el negacionisme d'aquest islamista fanàtic i malalt d'odi contra els jueus del món.
I em veig obligat a preguntarme, on són el Joan Saura i acòlits de partit i els esquerrans descafeinats, partidistes i manipuladors de les consciències, que no surten al carrer massivament per denunciar el genocidi de Darfur i a Mahmud Ahmadinejad que nega l'Holocaust i alhora acusa a Israel i als països occidentals de racistes?. On sou covards sectaris?.

L'actor de teatre Joan Puigcercós, ha inaugurat l'obra còmica "La Nova Esquerra Republicana"

Joan Puigcercós té un morro que se'l xafa fins i tot abans de començar a caminar. Ara resulta que si el dirigent de RCat, Joan Carretero, funda un nou partit per a promoure un programa polític per tal de proclamar unilateralment la independència de Catalunya, serà perquè ocuparà l'espai independentista de centre dreta.

No Joan Puigcercós, no. Aquest espai ja l'ocupeu els d'ERC des de fa uns quants anys, en tot cas Joan Carretero haurà de cercar per altres camins ideològics les persones que l'acompanyin en aquest projecte que vol promoure. Els d'ERC heu renunciat a quasi tots els aspectes vitals de la històrica Esquerra Republicana de Catalunya, entre d'altres i el més important el de la independència de la nostra Nació.

El què sí que sap fer, i força bé, el Joan Puigcercós, és teatre mediàtic. La qüestió és que parlin d'ell encara que sigui per dir bajanades, com per exemple que ells, els d'ERC, volen sumar però conviden a marxar als qui no els hi riuen les gràcies. La cúpula d'ERC necessita claca i gent que no pensi gaire perquè la cúpula ja pensa per ells des de les trones del poder del partit i els de La Generalitat. Joan Puigcercós, potser ni sense adonar-se'n, està creant una Nova Esquerra Republicana d'estil bananero. Tot s'hi val per a mantenir el poder i l'status polític i social, i si una part important de la militància se'n va, és igual. La qüestió és que no li toquin el sou i el poder que ostenta. Sembla que aquesta gent de la vella i esperpèntica ERC no vol recordar que Joan Carretero, el Reagrupament, en el darrer Congrès va obtenir més del 27 per cent del suport de la militància.

Per altra banda, una altra cosa em xoca una mica, i és que l'Uriel Bertran i els seus han decidit mantenir-se al si d'ERC encara que sigui per exigir un referèndum intern per allò del ja aborrit tema del finançament de Catalunya. No ho entenc desprès que Reagrupament i Esquerra Independentista van proclamar als quatre vent no fa pas gaire una mena d'unió.

Segur que encara ens queden per veure unes quantes escenes més de la còmica obra teatral "La Nova Esquerra Republicana". Ara es deuen estar pensant com continuen el guió i, el què és més important, com el fan acabar. Potser el dia 7 de juny ens treurà de dubtes i tot quedarà molt més clar per a tots plegats.

Santiago Espot, líder de Catalunya Acció, emprèn el camí per crear el nou partit Força Catalunya

L'any 2010, quan els catalans tornarem a ser cridats a les urnes per a elegir un nou Parlament de Catalunya, molts de nosaltres tindrem una opció independentista real que ja porta un bon bagatge de treball i de conscienciació nacional catalana. Em refereixo a Catalunya Acció.

El seu màxim reprsentant, Santiago Espot (a la foto), ja ha anunciat que el nou partit que s'està gestant amb fermesa i decisió, Força Catalunya, es presentarà a les properes eleccions com una eina política i social per treballar sense treva per tal d'assolir la independència de Catalunya.

És evident que amb els Bufons d'ERC que hi ha actualment tant a la direcció d'aquest partit aigualit nacionalment parlant, i clarament negat per a treballar seriosament i amb fermesa per a la independència de la nostra Nació, l'alternativa i punt de referència independentista real per a desenes de milers de catalans serà sense cap mena de dubte Força Catalunya.
Ara caldria que els del Reagrupament de Joan Carretero s'afegisin al projecte, més encara després de la sortida de to del Joan Puigcercós convidant als qui no estiguin d'acord amb la direcció de la desmanegada i adulterada ERC que marxin. Està clar que sí, fins i tot aquells que haviem confiat amb ERC sense ser militants, ja mirem decididament cap a un altre costat, no patiu. Com més sols us quedeu, més aviat aquesta ERC que ja comença a fer aigües s'enfondrarà en mig de l'oceà de la solitud i del menyspreu. La història ja us jutjarà.

PD.- Segons els diccionari de La Llengua Catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans, aquesta és la definició d'un Bufó:

BUFÓ1: Còmic de les Corts i dels palaus de la noblesa.
BUFÓ2: Menut i graciós.

Amén.

Joan Puigcercós i Josep Lluis Carod, per als catalans, sortosament no són imprescindibles

El teatre organitzat pels màxims dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya, semblant a uns jocs florals de barri, va tenir la frase de l'any dita pel vicepresident de La Generalitat de Catalunya, Josep Lluis Carod.

Carod va tenir la gosadia d'afirmar, quan es dirigia al seu company de viatge polític Joan Puigcercós, que "tots dos som imprescindibles". Doncs no senyor Carod. Doncs no senyor Puigcercós. Cap dels dos sou imprescindibles ni al govern de La Generalitat, ni al si del seu propi partit, ni en el conjunt de la política catalana. Sense volsatres Catalunya continuaria el seu camí i possiblement millor. Josep Lluis Carod hauria de saber o recordar aquella dita tan popular i realista que diu "tothom és necessari, però ningú és imprescindible".

La manca d'humiliat d'aquest tàndem politic d'ERC els acabarà engolint a tots dos, i potser ja comença a ser hora que sigui així. Dir-se d'ell mateix que és imprescindible, ja demostra la qualitat política i fins i tot humana de qui fa aquesta orgullosa afirmació de si mateix. Aqui, en aquesta operació de renúncia de Carod com a pròxim candidat d'ERC a la presidència de La Generalitat, s'amaga el poti-poti que s'han organitzat entre tots dos per a sobreviure davant les pressions internes que entre altres coses demanen un referèndum sobre el nou finançament de Catalunya.

La teatralitat de l'acte que de forma pomposa han emés alguns mitjans de comunicació, demostra que en tot això hi ha més falsedat politica i maniobres internes d'ERC per a continuar ocupant els càrrecs amb sucosos sous que cap altra cosa. Josep Lluis Carod i Joan Puigcercós segur que estan pensant que "qui dia passa, any empeny".

Només us puc dir que no confieu, en absolut, amb el meu vot.

Foto: El País

Josep O'Callaghan i el famós papir 7Q5 de Qumran

El passat dia 30 de març vaig penjar un post parlant de la propera conferència-col.lòqui que oferirà el professor Alfonso Roitman de nacionalitat israeliana i que actualment és el conservador i director del Museu d'Israel a Jerusalem.

Però avui em vull centrar en el jesuita tortosí, Josep O'Callaghan, (a la foto), que fou qui va descobrir a la cova número 7 de Qumran el papir que els editors van batejar com a 7Q5 (Cova+Qumran+Papir 5). Aquest petit fragment de papir es diferenciava de la resta de documents trobats des de l'any 1947 fins el 1955 a l'estar fet amb una mena de paper confegit a partir de la planta cyperus papyrus, mentre que els anteriors eren pergamins, és a dir que s'havia escrit sobre pells degudament tractades prèviament.

La perticularitat i notorietat única del papir 7Q5 va sorgir quan el jesuita nascut a Tortosa el dia 7 d'octubre del 1922, el va analitzar detingudament i va topar amb la sorpresa que el fragment feia referència a un text que corresponia al text evangèlic de Marc 6,52-53, document amb la corresponent traducció que il.lustra l'encapçalament d'aquest post.

La trovalla va ser del tot casual, ja que Josep O'Callaghan en aquells anys estava treballant en la catalogació dels pergamins que contenien apartats de la versió bíblica denominada Dels Setanta escrita en grec a Alexandria per jueus durant el segle III abans de l'Era comuna, ja que anava destinada a la comunitat hebrea que residia al nord d'Egipte i que dominaven molt poc l'arameu i l'hebreu.

A partir de la trovalla el jesuita es va dedicar exclusivament a treballar a la cova 7 i en particular en l'anàlissi del papir esmentat per a determinar en quin passatge de l'Antic Testament es podria enquadrar ja que s'havia datat com a més tard als voltants de l'any 50 després de l'Era comuna. Les petites dimensions del papir, 3,9 cm d'alçada per 2,7 cm d'ample, no facilitava en absolut l'anàlissi per a encaixar-lo en l'extens Antic Testament. La sorpresa fou quan es va veure que correponia, com dic una mica més amunt, a un text evangèlic, la qual cosa situava la figura de Jesus en la història de les primitives comunitats anomenades cristianes en l'àmbit de la comunitat de Qumran, a la Mar Morta.

No m'extendré més parlant d'aquesta interessantissima part de les investigacions de tota aquesta documentació papirològica, perquè és de confiar i esperar que el dia 24 d'abril, el professor Adolfo Roitman ens en faci ampla referència històrica i documental. Només voldria afegir per acabar que recuperar la memòria del jesuita tortosí Josep O'Callaghan és de justicia, i més encara pels tarragonins tenint en compte que va morir l'any 2001 deixant un important llegat que li hem d'agraïr i tenir sempre present.

"Las corridas de toros" són una barbàrie humana i d'un brutal primitivisme indigne a plè segle XXI

La crueldad de las Corridas de Toros

Publish at Scribd or explore others: Pets corrida toros

La Mostra de Teatre Jove de Tarragona en la seva XVI edició començarà el proper dimecres dia 22

El proper dimecres dia 22 d'abril el Teatre Metropol de Tarragona tornarà a obrir les portes, en aquesta ocasió per a rebre la XVI edició de la Mostra de Teatre Jove durant la qual es podran veure un total de dotze companyies de teatre amateur i de centres educatius. La darrera representació serà el dia 17 de juny que correrà a càrrec del Taller Teatre de Tarragona amb Diàlegs per matar la gana.
El programa començarà, doncs, els dia 22 amb l'obra Pacífic Cruisses, una creació pròpia de la Companyia Mayéuttica.
El dia 6 de maig, serà el grup teatral Lestonnac del centre educatiu l'Ensenyança de Tarragona amb l'obra d'Aquesta aigua no en beuré.
El dia 7 de maig amb l'obra Dígaselo con Vàlium, de José L. Alonso Santos, el grup de teatre i estudi Lluís Vives del Complex Educatiu de Tarragona.
El dia 14 de maig, es representarà la creació teatral Vademècum a càrrec d'Auva! Teatre.
El dia 20 de maig es representarà Vides, a càrrec del grup teatral Linibohemia.
El dia 27 de maig amb el grup Estrada d'Emergència Teatre es podrà gaudir de l'escenificació de Morir (un moment abans de morir) de Sergi Belbel.
El dia 28 de maig el col.lectiu Emfapatir Teatre posarà en escena Un mal dia.
MES DE JUNY
El dia 3 de juny, Vis de Vanadi representarà l'obra de Bertol Bretch l'Òpera dels tres rals.
El dia 9 de juny, el Taller d'Arts Escèniques Pere Tubilla representarà Homes.
El dia 10 de juny, Banda Sonora posarà en escena l'obra Penyora.
El dia 16, Lemon Teatre representarà l'obra Sexe? Però a quin preu?.
I per finalitzar aquesta nova edició de la Mostra de Teatre Jove, el dia 17 de juny el Taller de Teatre Tarragona posarà en escena l'obra Diàlegs per matar la gana.

El ministre José Blanco també ha de tenir en compte la greu precarietat ferroviària de Tarragona

Diuen que aquesta setmana que comencem el nou ministre de Foment, José Blanco, es traslladarà a Barcelona per parlar amb el president, José Montilla, i amb el conseller de Politica Territorial, Joaquim Nadal, pel que fa als trens de rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona per a accelerar els traspassos.

Em sembla molt bé que d'una vegada per totes es trobi la sol.lució al problema de les rodalies barcelonines, i si realment en cosa de pocs mesos s'arriba a resoldre la qüestió de les competències i els traspassos corresponents en aquesta matèria, haurem de pensar que hi va haver molt mala fe o bé un passotisme total en la gestió del conflicte per part de l'anterior ministra, Magdalena Álvarez alias la Maleni.
Peró vull fer algunes consideracions i recordatoris abans de donar per tancat el post.

En primer lloc recordar-li tant al ministre José Blanco com al president de La Generalitat de Catalunya, José Montilla, i de retruc al conseller Joaquim Nadal, que el problema ferroviari català no comença i s'acaba amb les rodalies de Barcelona, ni de lluny. Les comarques de Tarragona ens considerem abandonats per una i altra administració. Del Tramcamp ni se'n parla; tampoc es parla amb rigor i seriositat dels trens de rodalies del Camp de Tarragona; tampoc es parla de crear una línia ferroviària directa entre El Vendrell i Tarragona, quan centenars d'estudiants del Baix Penedès arriben diàriament a Tarragona per estudiar a la URVT; tampoc es parla de potenciar el servei de Renfe entre Tarragona, Reus i Montblanc, o els trens de Tarragona a Tortosa, etc. I de Valls que està issolada en un cul de sac que, tot i tenir estació ferroviària ha vist com es reduïen els serveis i no té cap mena d'enllaç de Renfe amb Reus i Tarragona, a no ser que els de Madrid i els de Barcelona per alló de l'abaixador de Picamoixons ja consideren que n'hi ha prou. I a l'estació de Tarragona encara no s'ha resolt el problema del pas soterrat de la plaça dels Carros, ni els accessos de l'andana principal a les secundàries. Per a aixó no hi deuen haver diners, oi?.

No deixa de ser esperpèntic i escandalós, alhora que insultant per als centenars de milers de catalans que vivim al Camp de Tarragona, al Baix Penedès i a la Conca de Barberà, que es parli de 4 mil milions d'euros per a la gran estació de la Sagrera de Barcelona i dels 111 milions d'euros més que La Generalitat té previst invertir en la compra de 24 trens nous d'ample internacional destinats a la línia Barcelona-Vallès, milions que a més serviran per perllongar la línia entre Sabadell i Terrassa. No creuen senyors de La Generalitat que és un escàndol la marginació a la que se'ns sotmet als tarragonins?. I per cert tot parlant d'El Vendrell. Segons la nova distribució territorial de Catalunya en Vegueries, El Baix Penedès quedarà integrat a la Vegueria Camp de Tarragona, peró en quines condicions de comunicació ferroviàries?.

Seran capaços de venir a demanar-nos el vot d'ací a un mes?.

El Nou Model del Finançament de Catalunya és un insòlit, llarg i insuportable camí de la Via Dolorsa

Per a Catalunya col.lectivament i per al tan esperat nou model del Finançament per a Catalunya, la remodelació feta pel president del govern de Madrid, Rodríguez Zapatero, no aporta res de nou, i menys encara quan la vicepresidenta, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha afirmat que el temps de les reivindicacions s'ha acabat, i que ara és el moment de la cooperació.

Jo li diria a Fernández de la Vega que si el temps ja s'ha acabat és perquè vostès ens l'han fet perdre inútilment durant quasi dos anys, retardant l'acord del nou finançament. i també li diria, si estès davant d'ella, que per a Catalunya de cap de les maneres s'ha acabat el temps de les reivindicacions, ben al contrari. Perquè abans que Catalunya estigui en condicions de continuar sent més solidaria que la majoria de pobles i nacions de l'Estat espanyol, abans ha de rebre el que per justicia li pertany.

Fernández de La Vega i el conjunt del govern de Madrid sap o hauria de saber que la solidaritat dels catalans amb la resta de territoris mai ha fallat, i que mentres Catalunya s'està empobrint, d'altres viuen a cos de rei. La veritat és que com a català ni Fernández de la Vega, ni el nou ministre Manuel Chaves, em mereixen cap confiança per a resoldre d'una vegada el ja fastigós tema del finançament de Catalunya que han deixat podrir des de Madrid.

Els catalans ens hem d'anar preparant per a donar l'adequada resposta quan sigui necessaria als continuats incompliments del govern madrileny respecte a Catalunya, i a les més que segures retallades del text de l'Estatut de Miravet per part del Tribunal Constitucional. Potser que ens comencem a plantar seriosament i decididament davant de tanta presa de pèl. I que la Leire Pajín no dingui tantes bajanades. Com s'atreveix a dir que per al govern del PSOE Catalunya és una prioritat?. Des de quan?.

Esquerra Republicana de Catalunya és el paradigma de la poca vergonya i de la manca total d'ètica

Als diputats d'ERC a la Diputació de Tarragona els hi vull dir des del meu bloc que són uns autèntics impresentables, uns mancats d'ètica política i el paragidma de la poca vergonya.

S'han atrevit a demanar l'aturada de les obres, ja molt avançades, del cobriment de la plaça de toros de Tarragona tot al.legant la crisi econòmica.

És un insult a la inteligència humana i un total menyspreu envers els tarragonins. Com es poden atrevir a demanar que s'aturin aquestes obres quan el seu soci de partit i actual vicepresident de La Generalitat de Catalunya, Josep Lluis Carod, es dedica a llençar per la finestra 1 milió d'euros per a la protecció d'una llengua indígena de no sé quin país sudamericà. Com poden demanar que s'aturin aquestes obres importants i del tot necessàries per Tarragona per a dotar-la d'un nou i polivalent equipament cultural i social, quan des de la Generalitat de Catalunya els d'ERC aboquen milions d'euros obrint noves oficines per arreu del món que no són ni vitals ni imprescindibles en aquests moments?. Com s'atreveixen a demanar aquesta imbersemblança quan el seu soci de partit i president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, es va fer tunejar el vehicle oficial i s'hi va fer no sé quantes coses més?.

No organitzeu numerets de politica barata i barriobajera com diuen a Castella, a només 2 mesos de les eleccions europees que sabeu que les teniu perdudes, i per aixó perdeu el cul buscant socis per a presentar-vos amb la mínima possibilitat de treure un eurodiputat. Politicament parlant sou tots plegats uns, insisteixo, pocavergonyes i mancats totalment d'ètica. Com me'n alegraré que perdeu aquestes i d'altres eleccions siguin catalanes o generals.

La vostra pobre i miseriosa actitud a la Diputació de Tarragona us fa mereixedors del més sever menyspreu per part de la societat tarragonina.

El conseller Joan Saura es vol tapar les seves vergonyes polítiques cercant caps de turc per arreu

L'inefable conseller Joan Saura ara vol descarregar les seves pròpies responsabilitats com a màxim comandament dels Mossos d'Esquadra damunt de les esquenes dels responsables dels informatius de TV3. Quina cara! Se la xafa cada cop que camina.

Milions de catalans vàrem veure les imatges que van emetre els diferents informatius de TV3 en les seves edicions de migdia i nit. Unes imatges que no feien altra cosa que exposar la dura i crúa realitat del que passava als carrers de Barcelona durant la manifestació Anti-Bolonya. No eren imatges manipulades. Eren imatges reals de la brutalitat desenfrenada dels Mossos d'Esquadra reprimint fins i tot a joves estudiants que estaven tranquil.lament asseguts davant de l'edifici de la Universitat barcelonina. No busqui més caps de turc per tapar el seu rotund fracàs com a polític i com a responsable de la seguretat ciutadana de Catalunya. Encara que el president Montilla, el PSC i els d'ERC li donin suport en demanar un informe a TV3 per alló del Tripartit, el que podrà constatar en aquest informe és simplement el què va passar aquella jornada, res més. Llàstima que les càmeres de TV encara no siguin tan sofisticades com per captar la seva ineficàcia i fracàs, insisteixo, polític. Llàstima.
I una altra cosa. No tingui la temptació com a perfecte stalinista que és, en pretendre aplicar la censura prèvia com si estessim en els millors temps del franquisme, perquè els periodistes ho podran sotmetre's als seus dictatorials dictats malgrat que encara sigui conseller de La Generalitat de Catalunya, càrrec que ja fa temps que no hauria d'ocupar. Sortosament estem en un país democràtic i ni els ciutadans ni els periodistes responsables de la seva tasca admetrien la seva ingerència intentant limitar el dret a la lliure informació.

Tel Aviv, amb 3 milions d'habitants, commemora solemnement els 100 anys de la seva fundació

Tel Aviv, una ciutat amb cent anys d'existència és la principal ciutat d'Israel. Amb més de 3 milions d'habitants, Tel Aviv és el centre econòmic, social, tecnològic, universitari i d'esbarjo de l'únic país democràtic del Pròxim Orient.

Quasi el 50 per cent de la població d'Israel es concentra en aquest urbs, ja que el total de població de l'Estat d'Israel és de 7.350.000 habitants en números rodons. Shimon Peres, president de la nació, ha manifestat que Tel Aviv és una ciutat per enamorar-se. Una raó per a estimar. Colorida i vibrant amb el ciment blanc i el profund blau del cel i de la mar Mediterrània. Aquest és, afegeix Peres, una ciutat plena d'oportunitats i ens convida a ser creatius. Tel Aviv disposa de centres comercials modernissims, avingudes amples y acuradament urbanitzades, carrers del sector antic degudament remodelats, la qual cosa la fa una de les ciutats de la Mediterrània més cosmopolites. No en debades, Shimon Peres, també ha dit que Tel Aviv no té res a envejar a Nova York, Londres o Barcelona. Ho té tot, mar, festa i diversió, museus, òpera, universitat, teatre, restaurants i, especialment, joves.
Ron Juldai, alcalde de la ciutat més liberal de tot el Pròxim Orient, ha expressat que encara queda molt per fer per a veure la ciutat ideal, peró treballar per a ella és un honor i et dóna grans satisfaccions. Per avui, dissabte, a la nit està anunciat un gran concert que es farà a la històrica plaça Rabin, davant del mateix Ajuntament de la ciutat.
Per molts anys!.

La Conferència sobre l'Afganistà i el terrorisme del masclisme islàmic discriminador de la dona

Quasi simultàniament a Europa s'han celebrat dos reunions d'alt nivell polític i econòmic. Una l'anomenada dels G-20, i l'altra que és la que m'interessa per a comentar en aquest post, és la Conferència sobre l'Afganistà que s'ha fet a l'Haya (Holanda).
Pel que fa a la reunió de la macroeconomia passo de llarg, perquè tots sabiem que del que es tractaria era de donar més diners als responsables de la crisi econòmica, als especuladors sense escrúpols i que els governs no han sabut o bé no han volgut controlar a temps. I passo a la Conferència de l'Afganistà, perquè és indignant i decebedor que els representants de 72 països que hi han participat, ni un ha fet la més mínima referència de condemna, o simplement un toc d'atenció, al decret que fa uns quants dies va signar l'actual president del país, Hamid Karzai, i que es torna a presentar per a la reelecció. Em refereixo al decret que discrimina criminalment a la dona i els seus drets inalienables com és la llibertat sexual, la llibertat per accedir a l'educació i a la llibertat personal i individual. Tots, els 72 representants, han callat amb vergonyosa covardia enfront del condemnable decret afgà. Per cert, abans d'ahir, dia 1, ja en feia ampla referència del contingut del decret, per la qual cosa ara no ho repetiré per innecessari.
Peró sí que insistiré en la meva denúncia personal de la covarda i impresentable actuació dels nostres governants. Després, quan vinguin les eleccions, ens demanaran el vot, el nostre vot que després ells l'aprofiten i el manipulen segons els seus interessos de partit o bé personals. Que m'esperin.

L'histriònic Hugo Chávez dóna suport al president sudanès i genocida de Darfur, Omar al Bashir

Els continuats espectacles, depriments espectacles, públics i polítics que ens ofereix aquest president egocèntric i histriònic de Veneçuela anomenat Hugo Chávez, fan que des de Catalunya senti autèntica pena per als ciutadans veneçolans que no es mereixen tenir-lo com a president. N'estic convençut que només la supina ignorància o la excessiva bona fe d'un sector de la població d'aquest país, ha fet possible que aquest militar retirat estigui ocupant la presidència.

Hugo Chávez va trencar relacions diplomàtiques amb l'Estat d'Israel com a conseqüència de la intervenció militar d'aquest país a la Franja de Gaza a finals de l'any passat i començaments del present.

Peró ara, sense cap mena de vergonya ni de sentit de responsabilitat política internacional, dóna cobertura oficial a un autèntic genocida com és el president sudanès Omar al Bashir, que ha permès el genocidi de decenes de milers d'habitants de Darfur i ha provocat l'exili de més de 2 milions de refugiats sudanesos que han fugit de la ferotje ira de l'islamisme governant al Sudan. Realment aquest homes és un autèntic i malaltís histriònic. Aqui deixo un enlláç que ens ajudarà a entendre el perquè el qualifico així:http://www.trastornosdelapersonalidad.es/histrionico

Ja ho afirma Angelica Jassé, experta en Dret Internacional de la Universitat Metropolitana al dir que "Chávez no ho fa per convicció, és simplement una actitud per cridar l'atenció", mentre que l'analista de politica internacional, Adolfo Taylhardat diu "és part d'aquesta actitud de desafiament que acompanya al president Chávez".

De fet, i si ho analitzem segon el dret internacional, Hugo Chávez s'ha col.locat al marge de la legalitat al defensar al genocida Omar al Bashir, ja que Veneçuela és un dels països que van signar l'Estatut de Roma, pel que es regeixen les actuacions del Tribunal Penal Internacional (TPI).

El president afganès, Hamid Karzai, signa un decret atemptatori contra els drets de les dones

De vergonya i d'escàndol, per qualificar-ho d'alguna manera. Hamid Karzai actual president de l'Afganistà i que es troba a Holanda per assistir a la conferència internacional dedicada al seu país per tal de coordinar esforços per ajudar als afganesos, acaba de signar un decret que permet les violacions de les dones al si de les families, i prohibeix que les dones surtin soles de casa sense l'autorització dels seus esposos.
Peró aixó no és tot. A més, el decret de Karzai també contempla serioses limitacions per a que les dones, joves o majors d'edat, només podran cercar feina, anar al col.legi o anar al metge amb el permís explicit dels seus marits. I ara bé el més denigrant per a la dona afganesa. La dona, l'esposa, no es podrà negar a mantenir relacions sexuals quan les vulgui l'home. Un decret, baja, per penjar-lo al wather i utilitzar-lo a la primera de canvi i després buidar ben buidada la cisterna.

A quin Afganistà, doncs, es pretèn ajudar des dels fòrums internacionals?. Per una banda es combat amb canons, tropes i bombes als talibans refugiats en mig de les muntanyes frontereres entre el país i el Paquistà, per ser integristes i terroristes, i per l'altra es mira cap a l'altre costat davant d'aquest decret vergonyós i insultant per a les dones afganeses que hauran de continuar patint l'aplicació de la Sharia més cruel i esclavitzadora de la dona musulmana afganesa.
Ja han protestat energicament l'ONU i diverses organitzacions humanitàries internacionals contra el repugnant decret. La senadora Humaira Namati, membre de la Cambra Alta del Parlament Afganès ja ha dit que aquesta llei és pitjor que quan governaven els talibans fins l'any 2001.
Callaran amb covardia i sense cap mena de vergonya els governs europeus davant d'aquesta llei?. Quina mena de governs ens governen a Europa?.

Més de 50 Batblocs. Els combatents per la llibertat

TEXT UNITARI PER ALS BATBLOCS

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!