El temps meteorològic de Catalunya torna a ser motiu de debat per part dels anti crosta nacionalista

Ja hi tornem. Una vegada més els espanyolistes de sempre tornen a la càrrega contra la informació meteorològica de Catalunya i dels Països Catalans en general en ofereix diàriament TV3. Una vegada més els anticrosta nacionalista, els lerrouxistes de sempre surten a la plaça del debat estèril, innecessàri i insultant.

Des del fervorós anticatalà Joan Ferran, el de la crosta espanyolista, passant per l'Anna Balletbó, i demés escolans sense ciri que desfilen al seu voltant, tornen a carregar contra la forma i el fons de presentar la informació meteorològica. Els molesta que a més d'informar del temps que farà a Catalunya, també s'informi del temps que fa i que farà a Ses Ïlles i al País Valencià. Els molesta que des de TV3 no s'informi amplament del temps meteorològic d'Espanya. I cal que ens preguntem, no hi han altres canals de TV de parla castellana que ja cobreixen abastament aquesta informació?. O aquesta gent es pensa que TVE, Tele5, TeleMadrid i demés televisions espanyoles donen ampla informació meteorològica de Catalunya..., dels Països Catalans?.

A què ve tanta al.lèrgia dels socialistes cap a la informació meteorològica ampliada als Països Catalans?, perquè no és la primera vegada que parlen d'aquest tema. Es veu que els politics espanyolistes no tenen damunt de la taula molts més altres problemes per preocupar-se que insistir en uns fets que són del tot naturals i necessàris per a consolidar el sentit de nació i d'unitat llingüstica. Però això molesta a les hordes socialistes catalanes.
Ja ens comencem a conèixer massa com per deixar de banda aquestes embestides anticatalanes de tota aquesta gent. Cal denunciar-los i recriminar-los els seus intents sempre que calgui i sense cap mena de rubor ni temor.

La Guerra del Francès: Tarragona 1811 - Reus 1809

Cercant informació sobre la Guerra del Francès a Catalunya, m'he trovat amb alguns blocs i webs que tracten el tema amb més o menys extensió i detalls dels fets, i ho cercava perquè demà, dia 26 de febrer, farà 201 anys que l'exèrcit napoleònic entrava triomfalment a Reus.

M'ha cridat l'atenció que alguns dels autors d'aquestes webs i blocs es mostrin sorpresos i es formulin la pregunta del perquè l'heroïna Agustina d'Aragó, filla de Reus, que va lluitar aferrissadament contra les tropes napoleòniques, no tingui a la seva ciutat reusenca un monument.

Està clar, segur que aquests internautes ignoren que les tropes napoleòniques l'any 1809 entraven triomfalment a Reus éssent rebuts amb tota pompa i en processó per les autoritats locals i els ciutadans de la ciutat sense que es vessés ni una gota de sang. Està clar, doncs, i és òbvi que Reus en consciència no podia ni pot de cap de les maneres erigir un monument a l'Agustina d'Aragó encara que sigui per respecte a l'heroïna que sí que va plantar cara als francesos des de Saragossa.

Contrariament a aquella covardia, dos anys després, l'any 1811, els napoleònics començaven el setge a la ciutat de Tarragona que va durar des del 3 de maig al 28 de juny, i a partir d'aqui va començar l'ofensiva contra la ciutat que va ser derrotada i ensangrentada per la violència i bestialitat dels francesos però els tarragonins en cap cas es va rendir. I Tarragona sí que amb orgull va dedicar fa decenis un monument en record dels herois tarragonins que van defensar la ciutat fins la mort, un monument de l'escultor Julio Antonio que està instal.lat al bell mig de la Rambla Nova.

Aquest no és el primer post que penjo al bloc recordant a l'Ajuntament de Tarragona que falta poc més d'un any per a que els tarragonins organitzem actes oficials i populars per a recordar que farà 200 anys que Tarragona sagnava pels quatre costats per defensar la ciutat de l'ocupació dels francesos. Els nostres herois s'ho mereixen, i un any passa volant, o sigui que les conselleries municipals que tinguin competències comencin a posar el fil a l'agulla no sigui cas que arribat el moment tinguem el vestit a mig fer i tot siguin correcuites de darrera hora.

El dissident cubà Orlando Zapata Tamayo ha mort a una presó de la dictadura opressora de Fidel Castro

Orlando Zapata Tamayo, dissident del règim comunista cubà, ha mort a una de les presons d'aquest país victima de les seves idees, no pas de les armes. Orlando Zapata és una víctima més d'un règim despòtic que des de fa 60 anys té emmanillat i emmordassat el seu poble. Les llibertats individuals i col.lectives a Cuba sóns sitemàticament trepitjades sense compassió, i a la minima et pots podrir a qualsevol presó del règim castrista, com és el cas d'Orlando Zapata que compartia captiveri per raons politiques amb vora 30 presos més que estan en les mateixes condicions i per les mateixes raons.

Fa gràcia llegir a la informació facilitada per La Vanguardia digital que el vicepresident tercer del govern Zapatero, Manuel Chaves, digui que a Cuba hi ha un dèficit pel que fa amb la politica de Drets Humans. No es tracta de dèficit, senyor ministre, és tracta que a Cuba els Drets Humans són una quimera, no existeixen des de fa 60 anys. Diguem les coses pel seu nom.

Ara seria un bon moment per a que els Jordi Miralles i els Joan Saura, comunistes catalans per tots prou coneguts, així com les Ariadna Jové i les Brigitte australianes que amb tanta assiduïtat denuncien atemptats, segons ells, contra els Drets Humans a Israel contra els palestins, també surtin al carrer a denunciar la dictadura de Cuba i reclamin per als cubans els mateixos drets que exigeixen al govern d'Israel. Però n'estic segur que ni Saura, ni Miralles ni el seu escolanet ecologista, ni el Politburó català, ni les Brigitte ni les Ariadna ho faran. I és que aquesta gent fins i tot a l'hora de defensar els Drets Humans són sel.lectives, molt sel.lectives i descaradament sectàries.
Ja els coneixem prou i massa a tota aquesta gent.

L'escriptor francès, René Guitton, i el seu nou llibre sobre la "Cristianofobia, la nova persecució"

Des del bloc http://israeltodos.blogspot.com/ que tinc enllaçat al meu bloc, acabo de llegir el seu darrer post des d'on ens informa del nou llibre de l'autor René Guitton que tracta amb profunditat la persecució sistemàtica que en nom de l'Islam s'ha fet i es continua fent arreu del món contra els cristians, i no cal dir contra els jueus.

La veritat és que he considerat molt interessant el post, per la qual cosa el reprodueixo textualment:

Abdullah de Jordania pidió ayer a los cristianos occidentales que ayuden a preservar los lugares santos que están en Jerusalén. Y les animó a “forzar a Israel a poner fin a sus medidas unilaterales que amenazan los sitios santos cristianos e islámicos y buscan vaciar la ciudad sagrada de sus habitantes árabes, tanto musulmanes como cristianos”. Hay que aclarar que Abdullah, musulmán, se considera el guardián de los lugares santos islámicos de Jerusalén. Estas cosas pasan, Jordania se desentendió en su momento de las personas de Cisjordania, pero sobre los edificios sigue teniendo el ojo puesto. Ahora, sin que nadie se lo pida, avisa a los cristianos de todo el mundo de que el peligro son los judíos.

La semana pasada la mujer de Abdullah, la reina Rania, pasó por Europa y entre otros lugares estuvo en el Festival de San Remo. Pero probablemente no le habrá llevado a su real marido un interesante libro que acaba de salir en Italia, Cristianofobia, la nueva persecución. Una interesante investigación del laico René Guitton en la que describe cómo desde el Magreb, al África subshariana, pasando por Oriente Medio y el Lejano Oriente, los cristianos están siendo masacrados “en una lenta hemorragia” a manos del Islam, ya saben, esa religión tan tolerante.

Guitton, que en Francia es una autoridad, da por buenas las cifras de la organización Christian Concern que habla, atención, de 20 millones de cristianos muertos desde inicios del siglo XX en países islámicos o con importantes minorías islámicas. Una persecución de una duración e intensidad que no se veía desde tiempos de la antigua Roma. Pero silenciosa y sin ONU que la denuncie. Según Le Figaro el libro, que también ha aparecido en Francia, va a hacer historia.

Pues ya sabe, majestad. Si tanto le preocupan los cristianos hable a favor de ellos ante sus amiguetes musulmanes, porque en Israel no temen por su vida. Que no es poco.

Consultar aquest enllaç:http://www.christianophobia.eu/

Foto.- El rei Abdalà II Ibn al-Hussein i la seva esposa Rania

El Govern de la Generalitat, el "ordeno y mando" i la greu marginació dels Ajuntaments i dels veïns

Quina autonomia tenen els ajuntaments de Catalunya?. Quin valor té per al Govern de la Generalitat la veu dels ciutadans i de les corporcions municipals?.

És obvi que al si del Govern s'ha instal.lat el lema de l'ordeno i mando, perquè els ajuntaments i veïns dels pobles i ciutats afectats pel Pla de parcs eòlics, per cert dissenyat des de despatxos de buròcrates, podran al.legar, podran estar en contra però qualsevol posició contrària als desitjos del Govern no serà vinculant.

És a dir, que encara que protestem tot considerant que les comarques de Tarragona ja generen gran part de l'energia que precisament consumeix Barcelona i l'àrea metropolitana, o al.leguem aspectes mediambientals i paissagistics, des de Barcelona faran el què els hi donarà la gana i tots a callar i a empassar-se la prepotència dels politics de torn. A ells nadie les tose.

Com que a Tarragona ja tenim tres centrals nuclears, un poligon petroquimic, refineria de petrolis, plantes de tractaments de residus industrials i el major nombre dels actuals parcs eòlics, una miqueta més ni es notarà deuen pensar des de Barcelona. Quina manca de sensibilitat politica, i quina vergonyosa prepotència!.

Només cal veure el mapa de la distribució dels parcs eòlics dissenyat, insisteixo, pel buròcrates del Govern, per observar com justament on més consum d'energia es fa, no s'ha previst construir cap d'aquests parcs eòlics, i els previstos a les comarques gironines, a les terres del conseller Joaquim Nadal, els parcs previstos seran reduïts, petits. D'escàndol i vergonyós.

Quin Govern ens governa?; quines normes i lleis s'han elaborat i aprovat que deixen totalment indefensos i desarmats als ajuntaments i als ciutadans que només poden protestar però hauran de callar sota el pes de la imposició?. I després vindran a correcuita amb les seves campanyes electorals i amb els seus discursos carregats de promeses que després no compleixen. A la tardor ja s'ho trovaran.

L'Onze de Setembre de Nova York estava pronosticat ocultament als bitllets de 20 dòlars?

Un cop vist el vídeo, que cadascú tregui les seves pròpies i personals conclusions. Premonició?, casualitat o causalitat?, profecia oculta?...Què i qui hi havia darrere de l'Onze de Setembre?. Si més no és curiós.

Kevin Rudd, cap del govern d'Australia, ha dit prou al creixent islamisme radical i intolerant resident al país

Potser ja comença a ser hora que Occident es desperti de la letàrgia i de l'autocomplaença, i que els governs d'Europa comencin a entendre que alguns sectors musulmans que conviuen a la Unió Europea se'ls hi ha de dir prou. O us adapteu a nosaltres, o marxeu als vostres països. I això és el què ha dit sense embuts el primer ministre australià, Kevin Rudd.

Reprodueixo textualment les seves declaracions que per si mateixes no tenen pèrdua:

A los musulmanes que quieren vivir bajo la ley Islámica Sharia se les dijo el Miércoles que se vayan de Australia, cuyo gobierno ha emprendido un campaña contra los radicales en un esfuerzo para evitar potenciales ataques terroristas.

También Rudd despertó la furia de algunos musulmanes Australianos cuando declaró que él ha dado todo su apoyo a las agencias de contrainteligencia australianas para que espíen las mezquitas que hay en la nación.

“SON LOS INMIGRANTES, NO LOS AUSTRALIANOS, LOS QUE DEBEN ADAPTARSE. O lo toman o lo dejan. Estoy harto de que esta nación tenga que preocuparse si estamos ofendiendo a otras culturas o a otros individuos. Desde los ataques terroristas en Bali, estamos experimentando un incremento del patriotismo en la mayoria de los Australianos.”

“Nuestra cultura se ha ido desarrollando durante dos siglos de luchas, tribulaciones y victorias por parte de millones de hombres y mujeres que buscaban libertad”

“Hablamos principalmente INGLÉS, no Español, Libanés, Árabe, Chino, Japonés, Ruso o cualquier otro idioma. De modo que si usted quiere formar parte de nuestra sociedad, aprenda nuestro idioma.”

“La mayoría de los Australianos creen en Dios. Esto no es una posición Cristiana, política, o de la extrema derecha. Esto en un hecho, porque hombres y mujeres cristianos, de principios cristianos, fundaron esta nación. Esto es históricamente comprobable. Y es ciertamente apropiado que esto aparezca en las paredes de nuestras escuelas. Si Dios le ofende a usted, le sugiero que considere vivir en otra parte del mundo, porque Dios es parte de nuestra cultura.”

“Aceptamos sus creencias y sin preguntar por qué. Todo lo que pedimos es que usted acepte las nuestras y viva en armonía y disfrute en paz con nosotros.”

“Éste es NUESTRO PAÍS, NUESTRA PATRIA y ESTAS SON NUESTRAS COSTUMBRES y ESTILO DE VIDA y PERMITIREMOS QUE DISFRUTEN DE LO NUESTRO pero cuando dejen de quejarse, de lloriquear y de protestar contra nuestra Bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, Nuestras Creencias Cristianas o Nuestro modo de Vida, le animamos a que aproveche otra de nuestras grandes libertades Australianas, “EL DERECHO DE IRSE.”

“Si Usted no está contento aquí, entonces VÁYASE. Nosotros no le obligamos a venir. Usted pidió emigrar aquí. Así que ya es hora de que acepten el país que les acogió”.

Jose Maria Aznar ha demostrat el seu tarannà real

Fins i tot l'estatua que impertèrrita i sense possibilitats de fugir del seu enclavament, es tapa la cara tot expressant el fàstic i el cansament per haver d'escoltar els discursos de José Maria Aznar.

El ditet erecte d'aquest, sortosament, ex president del govern espanyol, ja ens ha demostrat a tots plegats quin és el tarannà d'aquest home que no admet la més minima crítica. Un politic íntegre, sòlid i realment diplomàtic mai insultaria d'aquesta manera tan grollera i barriobajera als seus oponents.

Pèssim favor ha fet al seu partit amb el seu ditet erecte, però en el fons li tenim d'agrair el seu gest brut, perquè els ciutadans s'han pogut fer una idea real de qui és aquesta persona que per tota resposta a l'escridassada pacífica i diria fins i tot innocent li van dirigir un grup de joves, ha utilitzat una de les formes més baixes i rastreres de rèplica.

Seguiu així, seguiu, peperos. Ja és bo que demostreu el vostre tarannà real. No us amagueu darrere de la careta de la tolerància, de la democràcia i del respecte a les opinions contràries a les vostres. Aquest ex president que va involucrurar-nos en una guerra innecessària i injusta a l'Iraq amb la complicitat dels també ex presidents dels USA i del Regne Unit, no es mereix cap respecte. El què realment es mereix és el menyspreu i la marginació de la societat, i deixem que la seva claca l'aplaudeixi histèricament. A aquesta gent se l'ha d'arraconar i marginar.

L'antisemitisme nazi es destil.la a la mostra ARCO

No ofén qui vol, sinó qui pot. A la mostra ARCO, un pseudo artista mancat d'imaginació i més encara de creativitat, el nom del qual no el reprodueixo per no embrutar el meu bloc, ha exposat una peça (veure foto de la dreta) relacionant el màxim símbol del judïsme amb un subfusell, m'imagino que per a propia satisfacció racista i per a satisfer l'islamisme que ens envolta i, perquè no, a algunes Ong's made in Ariadna Jové.
Però jo li voldria donar la volta a la figura d'aquest anomenat artista, i vull dir-li que si al llarg de la dilatadissima història del poble jueu, 5770 anys d'existència per a ser més exactes, aquest poble ha tingut de combatre constantment contra els seus enemics que li sortien i encara li surten per tots els costats, encara ha de continuar lluitant amb les armes. Sí, gràcies a la seva intel.ligència i capacitat insuperable de supervivència emparada en la fe amb D'u i aferrat a la Thorà, Israel continua imperterrit el seu camí. És un poble que ha despertat i desperta envejes i odis, però aqui està preparat per a fer front amb tot l'armament més sofisticat i amb tota la capacitat defensiva i ofensiva d'un poble i d'un exèrcit disposat a tornar a lluitar, a tornar a sofrir però a tornar a vèncer, i per fer això necessita l'armament més sofisticat i si cal el més destructiu.

Israel està envoltat de milions d'habitants que només pensen, dia i nit, en trobar la forma de destruir-lo. Per tant, la figura del subfusell amb la Menhorà coronant-lo, enlloc de ser un insult resulta que és un monument a la victòria, un cop més, del poble jueu. Israel si ha sobreviscut a deportacions, a exilis, a persecucions, a l'Holocaust nazi, a diverses guerres contra els musulmans des de la fundació de l'Estat d'Israel fins avui, continuarà sobrevivint i vivint donant una lliçó a tots els pobles del món.

Un país tant petit que té desenes de premis nobel; un país tant petit que és un centre de primera línia en investigació, en tecnologia i patents, mai la brutalitat, la ignorància, l'odi i el fanatisme religiós el destruiran per més déus llunars que invoquin els seus enemics.

Ja ho diu el Gènesis:HARÉ DE TI UNA NACIÓN GRANDE Y TE BENDECIRÉ. HARÉ FAMOSO TU NOMBRE Y SERÁS BENDICIÓN. BENDECIRÉ A LOS QUE TE BENDIGAN, Y A LOS QUE TE MALDIJEREN MALDECIRÉ; Y SERAN BENDITAS EN TI TODAS LAS FAMILIAS DE LA TIERRA. (Génesis 12,2-3)
Nota.- Clica damunt del titular del post. Val la pena.

La politica catalana i espanyola és un podrimener i és la única responsable de la desafecció politica

Els escàndols de pressumptes corrupcions que esquitxen als partits politics, Gürtel, Pretoria, Millet-Montull, els casos de les Ïlles Balears o ara el finançament irregular d'Unió Democràtica de Catalunya, et; la vergonyosa baixada de pantalons del conseller Ernest Maragall que amb 72 hores, només amb 72 hores, ha renegat de les pròpies declaracions, o el vot del PSOE-PSC al Congrés de Diputats de Madrid contrari a la intervenció més activa de la Generalitat de Catalunya en la gestió de l'aeroport del Prat, han afartat, decepcionat i cabrejat a l'electorat molt més, encara, del que ja hi estavem.

Si a tot aquest regitzell de despropòsits escandalosos politics hi afegim la incapacitat manifesta d'uns governs per a resoldre els gravissims problemes de la crisi econòmica i del creixent nombre d'aturats, i la vergonyosa incapacitat dels politics, els que governen i els que estan a l'oposició, per a plantar cara amb rigor i seriositat a la crisi, és més que evident que fins i tot els ciutadans més compromesos i que anem a votar quan ens toca, ens replantegem si d'ara en endavant valdrà la pena tornar al col.legi electoral.

A qui, i per què?. Miris cap a on miris, analitzis la situació per qualsevol dels punts cardinals del país, només veus incapacitat politica, pressumptes corrupteles en majúscules, utilització arbitrària dels vots per part dels partits, de tot els partits, i picabaralles i enfrontaments entre ells. I no es barallen per a resoldre els problemes que realment afecten als ciutadans, no. Es barallen per veure quants vots es poden esgarrapar uns als altres per a empoltronar-se al poder tants anys com sigui possible.

Avui s'està fent un teatral debat al Congrès de Diputats a Madrid, per tractar diuen la situació econòmica. El debat no s'ha acabat en el moment en que escric aquest apunt, però m'atreveixo a assegurar que un cop hagi acabat tot quedarà igual, i ells tots contents. Una sessió més de diàleg de sords. Desprès que els politics, tots sense excepció, no es tornin a preguntar el perquè els catalans ens hem allunyat dels politics. Només ells en són els responsables directes de la creixent i imparable desafecció politica de la societat.

La periodista Pilar Rahola i la "victima" Ariadna Jové

El passat dia 10 d'aquest mes, la periodista Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia un article que no té pèrdua, relacionat amb el victimisme de l'activista tarragonina Ariadna Jové Martí.

Tot i que han passat sis dies des de la publicació de l'article Heroes de Mochila em vull solidaritzar amb la Pilar Rahola i amb el poble d'Israel publicant-lo al meu bloc personal.

Aquest és el text:

Uno de los deportes de estos tiempos fútiles es ir a hacerse el héroe a Israel. Es un deporte cómodo y exitoso, primero porque Israel garantiza el foco mediático, no en vano es el lugar del mundo con más corresponsales por metro cuadrado. Como dijo alguien, en Israel dejas la cámara en el suelo, vas a un café, y, a la vuelta, el reportaje está hecho. Y segundo, porque, a diferencia de otros conflictos, cuyos gobiernos chapotean en la feliz impunidad de las dictaduras, Israel es una democracia. Por supuesto, puede cometer y comete atropellos e irregularidades. Pero tanto como cualquier otro país, en situación de conflicto grave. Y cuando ello ocurre, los propios mecanismos de control democrático hacen su trabajo.

El caso de esta militante catalana, que pasea su felicidad de héroe de bolsillo por las fotos de los periódicos, es paradigmático. Se va a un país en conflicto desde hace 60 años, donde existen, aparte de una amenaza nuclear contra su población, múltiples organizaciones que han perpetrado todo tipo de atrocidades terroristas, y hasta un ejército poderoso en el sur de Líbano –profusamente financiado y tecnológicamente avanzado–, que tiene como único objetivo destruirle. Todo ello amenizado con la amenaza fundamentalista islámica. A este paraíso de la tranquilidad, algunos deciden ir a tocar un poco más las narices, no fuera caso que Israel lo tuviera demasiado fácil. Y encima, para ahondar en tan heroica hazaña, se permiten caducar su visado, no en vano es muy normal incumplir las leyes del país que uno visita. Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

¿Arriesgada? ¿Arriesgado ir a montar huelgas de hambre o pequeños alardes de resistencia a un país que goza de libertades? ¿Por qué no son héroes de verdad? Puestos a decorar su currículum con batallitas, ¿por qué no se lo toman en serio?

Veamos. Podrían plantarse ante Hamas y manifestarse en contra de las ratzias que hacen de militantes palestinos opositores. Sólo llevan unos centenares de muertos. O podrían montar su chiringuito de protesta a favor de las mujeres oprimidas del islam. O ir a Teherán, donde hay bonitas manifestaciones por la libertad. Claro que condenan a muerte a los estudiantes, lo cual no es tan divertido. También podrían aventurarse por las calles de Arabia Saudí, en minifalda y reclamando el derecho femenino a existir. O pasearse por Sudán, donde su pequeño dictador lleva centenares de miles de muertos. O ponerse delante de una lapidación, a ver si la paran. O en una escuela israelí, donde ha caído el último misil. Pero todo esto sería serio, y no están por la labor del martirio. No olvidemos que lo suyo no es una lucha de resistencia. Lo suyo es un happening.

La llei Electoral i la de Vegueries són cortines de fum per tapar les greus mancances del Govern Tripartit

Donde dije digo, digo Diego, diuen per les terres de Castella, i aquesta frase li escau més que pintada al conseller d'ensenyament Ernest Maragall.

Els catalans entenem perfectament bé aquest sobtat i brusc tomb de criteri del conseller. L'afartament de Tripartit que ha denunciat l'Ernest Maragall era i continua sent compartit per la gran majoria de catalans, malgrat les seves gens creïbles rectificacions fruit de les imperioses necessitats del Tripartit i del PSOE-PSC en particular quan estem a les portes d'una campanya electoral.

Els catalans estem farts dels tràmits parlamentaris per aprovar lleis com si fabriquessin llonganissses. Les lleis de les Vegueries i Electoral són autèntiques cortines de fum per tapar les greus mancances del Govern. La llei de Vegueries està totalment supeditada a tot un seguit de tràmits legislatius i jurídics a nivell de l'Estat espanyol, a banda dels enfrontaments territorials que han provocat i que continuen ben vius. I la llei Electoral pot esperar per fectament bé. Ni és imprescindible ni urgent. La que sí que és urgent que s'apliqui amb rigor i màxima seriositat és la llei de Dependència, cosa que no es fa ni de lluny. Aquest sí que és una llei que afecta i molt directament a milers de families que veuen com no els arriben les ajudes oficials. A què ve tanta urgència per aprovar unes lleis que no resolen els problemes reals dels catalans, i en canvi la llei esmentada que sí que urgeix s'aplica amb comptagotes, tard i molt malament?. Aprovar lleis per després no aplicar-les, és enganyar a l'opinió pública.

Pel que fa a la Llei de Vegueries, avui el diari El Punt digital publica una entrevista al president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet, força clarificadora i que es pot llegir si cliqueu damunt del titular d'aquest post.

El conseller d'Ensenyament Ernest Maragall, la fatiga del segon Govern Tripatit i l'EOI de Tarragona

A resultes de la polèmica que s'ha encetat al si del PSOE-PSC per les repetides i insistents declaracions del conseller Ernest Maragall i que han tingut el plè suport del conseller Antoni Castells, caldria dir-li al conseller Ernest Maragall que des de Tarragona no sabem si al Tripartit hi ha fatiga, cansament, aborriment o incapacitat politica, però el què sí que sabem els tarragonins és que patim una marginació d'escàndol per part del Govern. Nosaltres sí que estem fatigats, cansats i cabrejats.

Tarragona, l'ajuntament de la ciutat, ha tingut de demanar com qui diu per caritat un crèdit de 5 milions d'euros per a engegar les obres de la nova Escola Oficial d'Idiomes a l'antiga fàbrica de La Chartreuse, perquè des de la seva conselleria, conseller Ernest Maragall, no s'ha volgut tirar endavant el projecte. No l'han tirat endavant cap dels dos Tripartits, ni el primer ni el segon.

La història encara no s'acaba aqui, perquè els tarragonins, el conjunt de ciutadans de les comarques de Tarragona, encara estem esperant que comenci la construcció de la Ciutat de la Justicia, un projecte que s'arrossega de despatx en despatx de La Generalitat des de l'època del primer Tripartit quan Josep Bargalló era Conseller Primer. Encara estem esperant, i això que aquest imprescindible equipament judicial hauria d'atendre, per ser d'àmbit provincial, a vora 800.000 ciutadans de les deu comarques tarragonines.

També cal recordar-li que els tarragonins sí que estem farts i cansats de tants menyspreus del Govern de Catalunya expressats amb la Llei de Vegueries, per exemple, o per la manca d'interès del seu Govern per pressionar al govern de Madrid per a que es construís el pas soterrat per a vianants i vehicles a la Plaça dels Carros, projecte que fa més de quatre anys que ja s'hauria d'haver executat i encara està penjat. També esperavem que des de La Generalitat, tal i com ho fan per altres projectes que afecten a Barcelona i a l'àrea metropolitana, pressionessin a l'administració del govern socialista espanyol per a reobrir la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona que està tancada al públic des de fa més de 18 anys.

Consellers Ernest Maragall i Antoni Castells, si aquesta necròpolis hagués estat a Barcelona també estaria tancada durant 18 anys?. Podria allargar-me parlant d'altres projectes que estan penjats gràcies a la bona gestió dels dos governs, per cert socialistes, a casa nostra. No tinguin cap dubte que els tarragonins sabrem passar la corresponent factura politica quan toqui..., ben aviat, perquè nosaltres sí que estem cansats de tant de desgovern.

L'islamisme és per al comunisme la darrera oportunitat per a lluitar contra el capitalisme mundial

Darrerament he enllaçat al meu bloc un nou webloc Entre dos Tierras per considerar-lo força interessant. El darrer post que està penjat el reprodueixo a continuació perquè és molt clarificador del perquè determinats sectors anomenats d'esquerres i antisistema se senten tan atrets per la radicalitat de l'islamisme. Aquest és el text:

"Desde fà més de tres anys, gràcies als meus estudis de doctorat, tinc l´ocasió de parlar setmanalment amb un gran investigador, amic i pròximament doctor, el meu col.lega Pepe, una veritable enciclopèdia amb cames de qualsevol tema. Escoltar-lo parlar de la història de Bizanci o de qualsevol altre tema és un veritable plaer pel seu discurs perfectament estructurat i amanit amb gran cantitat de dades i de referències bibliogràfiques. El seu tema d´investigació a la tesi tracta sobre la fi del món antic a l´Orient i abarca el següent arc cronològic: desde la mort de Justinià I (565) fins a la caiguda d´Alexandria en mans del general àrab Amr a l´any 642.
De fet, el nostre interés comú per la història del món mediterrani i del Orient Mitjà tant medieval com a actual ens ha permès parlar en moltes ocasions de molts temes: els inicis de l´expansió Islàmica, el paper jugat per l´Imperi Bizantí en la defensa del Mediterrani Occidental un cop que el gobernador de Damasc, Mu´awiyah, aconsegueix crear una flota potent per a fer-se amo del "Mare Nostrum" e imposar així una nova "Pax Islàmica" i també de molts altres temes d´actualitat com la crisi del nacionalisme árab i l´auge del islamisme a les darreres dècades tant al món àrab-musulmà com a Europa i Occident en general. Sobre aquest darrer tema, recordo que un dels primers cops que en vam parlar, fà més de tres anys, em va dir que hi havia una aliança tàcita però mai reconeguda obertament entre vàries corrents d´extrema esquerra i els fonamentalistes islàmics per a continuar la seva lliuta contra l´"Imperialisme", contra el capitalisme i contra els valors de la democracia occidental, considerats com a corruptes e incapaços d´acabar amb les desigualtats per totes dues corrents.
No recordo les seves paraules textuals però si la seva idea de fons: unes corrents d´extrema esquerra derrotades amb la fi de la Guerra Freda i en procés de reciclatge ideòlogic (ecologistes, feministes radicals, antiglobalitzadors, neocomunistes...), sense un projecte alternatiu clar que pugui ser una oposició seriosa al proyecte liderat pels EEUU basat en el liberalisme tant econòmic com polític, no veuen malament una aliança "contra natura" amb l´Islamisme pel caràcter "tercermunista" i "antiimperialista" que aquesta ideologia té a l´Àfrica, a l´Orient Mitjà o a l´Àsia Central.
D´acord. Ho reconec. D´entrada em va sobtar. Clar, un, en la seva inocencia, pensa: Com pot ser posible que l´esquerra, la gran defensora del laicisme (al menys a Espanya) durant bona part del segle XX vulgui aliar-se amb els fonamentalistes islamics, defensors d´implantar una moral pública i privada extreta d´una lectura literalista de llibres del segle VII? Tanmateix, en els darrers anys he hagut de donar-li la raó. Als exemples em cenyeixo. Quants cops no heu vist en mitjans d´esquerra (més o meys alternatius) una justificació dels taliban, o dels residus islamistes d´Al-Qaida a l´Irak (tot i que la majoría d´actes terroristes estan dirigits contra civils) amb l´excusa de l´ocupació nordamericana? Quants cops no heu vist col.lectius d´esquerra o pacifistes donant suport tàcitament al Hamas o al Hezbollah amb l´excusa de l´Internacionalisme i del suport al poble palestí? Quants cops alguna feminista radical no ha defensat el burka o el niqab amb el pretext d´un multiculturalisme mal entès? Doncs bé, un últim exemple d´aquesta postura dogmàtica i errònea (des del meu humil punt de vista) el trobem a França, on el partit anticapitalista del carter Trojkista Olivier Besancenot presentarà una jove candidata amb burka a les eleccions regionals del mes que ve com a suposada mesura de protesta per la llei de prohibició d´aquest vestit femení aprovada pel govern d´en N. Sarkozy. Precisament, sobre tots aquests temes, us recomano la lectura d´un genial article del professor Joan B. CUlla al dari El País".

L'enllaç al bloc ENTRE DOS TIERRAS ÉS http://jaume-al-sud.blogspot.com/

Tarragona va passar olimpicament de la mani de suport a l'activista tarragonina Ariadna Jové Martí

Menys d'un centenar de persones es va concentrar a la plaça de La Font de Tarragona per a solidaritzar-se amb l'activista pro palestina i per a denunciar la seva detenció, fa uns dies, per les forces de seguretat de l'Estat d'Israel.

Si tenim en compte que Tarragona compta amb una població censada de 141.000 habitants en números rodons, aquesta concentració va ser un total fracàs. Només familiars i amics, faltaria més, van conformar el gruix d'aquest petit grup de ciutadans per a exaltar el victimisme amb un clar intent de desprestigiar Israel.

Malgrat tot, no ofén qui vol si no qui pot, i no desprestigia qui defensa la irregularitat d'una persona, en aquest cas de l'Ariadna Jové, ja que tenia el passaport caducat. És igual que aquesta noia estigués a Ramallah o a Jerusalem. La irregularitat o il.legalitat era la mateixa. Per què, doncs, no era expulsada per les autoritats de l'AP com exigien les lleis internacionals?.

La veritat és que aquestes activistes de no sé quina Ong, ni m'importa, em refereixo a l'Ariadna Martí i a l'australiana Bridgitte Chappell, haurien de ser expulsades i retornades als seus respectius països, entre altres coses perquè encara ningú ha explicat clarament i amb la màxima transparència en què consistia la seva tasca a terres de Cisjordania. Potser si els ciutadans coneguessim les seves activitats reals, és a dir si eren humanitàries o bé d'agitació, potser entendriem millor la situació.

Joan Herrera, d'ICV-EUiA, hauria de demanar al Joan Saura i al Francesc Baltasar que se'n vagin

Vull creure que l'escolanet d'ICV-EUiA, Joan Herrera, que de cop ha estat entronitzat bisbe de la seva formació comunista a la catalana, ha tingut una forta caiguda de la bicicleta mentre circulava per la Meridiana de Barcelona, que li ha causat amnèssia mental.

I és que no es pot entendre d'altra manera que aquest grup politic s'atreveixi a convidar al conseller Ernest Maragall que se'n vagi del Tripartit si està esgotat. Crec que Ernest Maragall té tota la raó. Només cal navegar per Internet i hom se n'adona de l'atipament i angunia que es respira a Catalunya respecte al Govern Tripartit. I així ho reflecteixen totes les enquestes i sondejos que s'han fet. No endebades Maragall ha rebut un cop de mà de suport per part del conseller Antoni Castells.

Al Joan Herrera i als seus els queda ni pintada aquella frase evangèlica atribuïda a Jesus quan va dir "veuen la palla a l'ull de l'altre, i no veuen la biga que tenen al seu propi ull". El Joan Herrera i els seus han tingut la mala sort, tot i que ha sigut una sort per a Catalunya, de posar al capdavant de dues conselleries al Joan Saura i al Francesc Baltasar. Dos consellers que han obert més portades de diaris i d'informatius de ràdio i TV com cap altre conseller ha sigut capaç d'obrir-les. La nefasta gestió d'aquests dos consellers en la gestió de tants i tants problemes i conflictes que han tingut d'afrontar, que els fa dignes de se rebutjats clamorosament pel conjunt de la societat catalana. Sort que ja s'apropen les eleccions legislatives de Catalunya, sort, perquè a aquesta gent d'ICV-EUiA els escombrarem de totes i cada una de les conselleries per arraconar-los a l'oposició que és d'on no haurien d'haver sortit mai.

Foto: El Tripartit en plè.

L'Ariadna Jové i el folclore pijo-progre comunista

Els pijoprogres, pseudocomunistes mal reciclats i demés fauna de les dites esquerres progressistes demà, diuen, que es concentraran a Tarragona per a solidaritzar-se amb l'Ariadna Jové que diuen que és cooperant a Cisjordania en representació de no sé quina Ong defensora dels Drets Humans i no sé de quins drets més.
Visca el folclore als que ja ens tenen acostumats aquesta mena de genteta. Visca l'exaltació del terrorisme, perquè això serà el resultat d'aquesta concentració antisemita i anti israeliana.
No obstant, el poble jueu del món i la nació d'Israel en concret sap molt bé que no està sola en mig d'aquestes campanyes sectàries i carregades d'odi contra un poble, contra una nació democràtica i avançada com és Israel rodejada de dictadures despòtiques que només pensen en destruir-lo i anorrear-lo.
Israel no està sol, per descomptat que no està sol, per sort de tots els qui estimem i protegim la democràcia i les llibertats sense tenir de recórrer a actes de terrorisme indiscriminat, i sense cap necessitat d'utilitzar a fanàtics per a convertir-los en bombes humanes i demés barbaritats islamistes, i és que la ignorància és molt atrevida i perversa.
A aquesta mena de gent i a tots aquells que els hi riuen les gracietes, el hi diria que deixin d'acusar d'usurers i de capitalistes al poble jueu, i comencin a mirar cap als països àrabs carregats de petrodòlars i els hi preguntin que fan aquests països islàmics per a millorar les condicions culturals, socials, laborals i humanes dels àrabs de Cisjordània i de Gaza, enlloc d'utilitzar-los com víctimes de les seves pròpies misèries.
Demà, doncs, Tarragona tindrà una trista sessió més de folclore antisemita amb l'heroïna antisistema Ariadna Jové inclosa.

Per cert. Aquests pijo-progres que es manifestaran a Tarragona, també cridaran contra la dictadura islàmica iraniana i contra la repressió que pateixen els ciutadans d'aquest país?. Cridaran i denunciaran les penes capitals que s'han consumat i que s'han de consumar contra iranians que simplement discrepen del règim neonazi de Mahmud Ahmadineyad, o contra el terrorisme sanguinaria d'AlQaida?.

Xavier Sabaté, delegat del Govern de Catalunya a Tarragona, i el cementiri de residus nuclears

Enmig del batiburrillo que s'ha organitzat tant a Catalunya com a Espanya pel projecte del cementiri de residus nuclears, a les comarques de Tarragona especialment les posicions contraposades s'han fet més evidents que a la resta de Catalunya. Era i és lògic. Al Camp de Tarragona hi ha una central, Vandellós II, en servei i una segona, Vandellós I, que es va incendiar i quedar fora de servei fa deu anys.

A la Ribera d'Ebre hi han dues centrals, Ascó I i Ascó II que estan en servei, i és clar tres centrals nuclears en actiu sembla que ens faci els el.legits per a rebre tots els residus radiactius de Catalunya i a més d'Espanya. En tot aquest enrenou s'ha de reconèixer que el delegat del Govern a Tarragona, Xavier Sabaté, ha demostrat ser conseqüent amb una integritat politica poc vista des de fa molt de temps al si de la politica. Xavier Sabaté sempre s'ha mostrat partidari de rebre el Cementiri Nucelar tot considerant els beneficis econòmics que pot reportar a les Terres de l'Ebre. La seva integritat de criteri contrasta amb les adoptades pel Govern i pel Parlament de Catalunya que fa temps ja van dir no al cementiri, i fins i tot va en contra del mateix president Montilla que s'ha manifestat públicament, potser amb la boca tancada, com també ho han fet els de CiU, que són pro nuclears.

Dit això, el que cal és la màxima informació a la població. És a dir, els politics han d'informar clarament dels beneficis i de les contrarietats. No es pot anar per la vida parlant de la creació de 300 llocs de treball o de 500 segons uns altres, quan en realitat aquests llocs de treball serien temporals, es mantindrien mentre es faci la construcció.

Un cop acabat el gran taut nuclar, els treballadors fixes en seran uns 150. També cal que s'informi dels possibles riscos, perquè l'estupidesa que va dir l'alcalde d'Ascó, Rafel Vidal, que el risc és nul no va enlloc. Rafel Vidal hauria de saber que el risc nul no existeix ni a Ascó, ni a la refineria de petrolis de Tarragona, ni a un avió ni a un barco, ni pujant o baixant les escales de cargol de la Sagrada Familia o del campanar de la seu de Tarragona.

Per tant, tots els catalans en general i especialment els habitants de les futures Vegueries de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, han d'exigir la màxima informació fiable i veraç a més d'exigir als politics que parlin clar i argumentin encara més clar les seves posicions respecte al projecte, i que deixin de marejar més la perdiu, simplement perquè no tenen cap dret a continuar marejant-la.

Hem d'exigir als politics la màxima transparència per saber que pensen tots ells, i tenen un exemple prou clar i a tocar. El delegat Xavier Sabaté, en aquest cas, els hi està donant una lliçó a tots plegats, s'estigui o no d'acord amb ell pel que fa als beneficis que reportaria acollir aquest cementiri radioactiu.

L'activista tarragonina, Ariadna Jové Martí, i el victimisme mediàtic que ratlla a la insolència

Desgraciadament i perillosament la societat catalana s'està acostumant a les queixes i protestes permanents de grupets, grupúscols i Ong's de dubtosa finalitat humanitària i de solidaritat amb determinades causes. En aquest cas vull referir-me a la causa dels àrabs dits palestins.

L'activista catalana Ariadna Jové desafia a les autoritats d'un estat democràtic com és Israel assegurant que tornarà a Ramallah després d'haver sigut detinguda per tenir el passaport caducat. És un desafiament?.

L'Ariadna deu conèixer molt bé l'armament que s'utilitza al Pròxim Orient perquè fins i tot ens informa de la marca del subfusell amb que diu que va ser apuntada pels israelians.

L'activista Ariadna Jové ens hauria d'explicar clar i català en què consisteix la seva tasca com a activista/solidària amb els àrabs que viuen a Cisjordània i amb els que viuen a Gaza. Què fa, quines tasques realitza dia rere dia a Ramallah o a qualsevol poble cisjordà?. Potser si coneguessim aquests aspectes de la seva solidaritat, de la seva tasca solidària, potser entendriem alguna cosa. I potser podriem entendre a tantes Ong's defensores dels Drets Humans que no paren de dimonitzar a Israel, i callen covardament i amb complicitat vergonyosa davant dels abusos que es cometen contra els Drets Humans a l'Iran, a la mateixa Gaza, a la Xina, a l'Aràbia Saudita, al Tibet, etc. Potser quan aquesta gent globalitzin una mica el seu estret i sectari punt de mira, potser, només aleshores, podrem començar a entendre a aquestes organitzacions que ja fan massa tuf. Més aviat diria que fan massa pudor de petrodòlars.

Nota.- El diari digital PeriodistaDigital publica un interessant article extret del diari La Razon, i que es pot llegir si cliques damunt del titular d'aquest post. Val pena llegir-lo.

La Llei de Vegueries i el despotisme desil.lustrat

La cúpula d'Esquerra Republicana de Catalunya s'ha entestat contra corrent a tirar endavant una llei, la de Vegueries, que enlloc de resoldre problemes en crea i molt seriosos. Ja ha provocat enfrontaments entre territoris i comarques, i potser el què és més greu podria arribar a causar la ruptura de la Val d'Aran amb Catalunya.

Tampoc s'entén l'entestament en negar la capitalitat única a Tarragona de la Vegueria de Tarragona quan tant a Barcelona, com a Lleida i a Girona seran capitals úniques de les corresponents vegueries. Tampoc s'entén que es negui la denominació de la Vegueria Lleida-Pirineus, quan l'alcalde socialista de Barcelona s'ha tret del barret allò de la Barcelona-Pirineus. Potser el Jordi Hereu ha confós la serra de Collserola com un trocet pirinenc.

Sembla que tampoc s'ha tingut ni es té en compte que la darrera paraula pel que fa a les Vegueries l'ha de donar Madrid, i sembla que de moment no hi estan gens disposats a acceptar la divisió territorial proposada pels d'ERC amb el Jordi Ausàs donant la cara i el reusenc Ernest Benach jugant a titelles darrere de la mampara com qui no fa ni diu res.

La imposició d'una llei per part de Govern Tripartit al conjunt de Catalunya, quan els ciutadans i fins i tot molts politics de la corda del Tripartit protesten per les formes i el fons de com s'ha portat i dissenyat aquesta llei, només es pot entendre des d'una posició del despotisme desil.lustrat politic i de la prepotència dels qui ostenten el poder.

Com a complement informatiu de tot el què està passant entre els bastidors del poder politic, consulta aquest enllaç:http://hasbarats.blogspot.com/

Joan Ferran del PSC, el de la crosta espanyolista

Si no el coneguessim ens podria sorprendre, però el Joan Ferran del PSOE-PSC s'ha fet més que famós per allò de la Crosta Nacionalista a la catalana és clar, sense que ell mateix se n'adoni que vol arrencar aquesta crosta per posar-ne una altra, la española, faltaria més.

Joan Ferran és el segon comissari politic del PSOE-PSC desprès de José Zaragoza. Són uns bons súbdits dels socialistes de Ferraz. El Joan Ferran sembla que no té gaire feina al seu partit, i es dedica a desproticar i a qüestionar assumptes d'altres partits que a ell ni li van ni li venen. Em refereixo a les critiques del Joan Ferran fetes contra CiU perquè Josep Maria Pelegrí no serà el cap de llista de la coalició nacionalista per Lleida. Fins i tot, Ferran, s'atreveix a aconsellar dient que Pelegrí era el candidat amb més possibilitats.

Quin interès poden tenir els socialistes per a fotre's al bell mig de la dansa de noms i cognoms dels candidats d'altres formacions politiques?. Què li importa a ell i als seus si Pelegrí no sigui el cap de llista de CiU a Lleida?. He de dir, per evitar suspicàcies, que CiU no serà la meva opció politica el dia de les eleccions..., i dit això continuo preguntant-me si el Joan Ferran no té feina al seu partit, el PSOE-PSC, que ha de posar els nassos a la casa dels altres, quan precisament totes les enquestes i sondejos fetes durant els darrers mesos ells no en surten gens ben parats pel que fa a la intenció de vot dela catalans.

Segur que es tracta d'una estretègia més per a distreure i desviar l'atenció cap a una altra banda per tapar les pròpies i manifestes mancances.

PD.- Ens podem imaginar quines sessions circenques politiques es podrien organitzar, si ara els del PP critiquen els noms de candidats de Ciutadans; els de Ciutadans els del PSOE-PSC; els d'ERC els de IC-V; els d'IC-V als de Reagrupament, i Reagrupament els noms de tots els altres?.

El Reagrupament Independentista del gra al cul ja provoca un seguit de dubtes i molts interrogants

El tan anunciat i possible tàndem de Joan Carretero i Joan Laporta per a concórrer a les properes eleccions catalanes de la tardor, al marge que a hores d'ara encara no està clar, no crec que sigui la panacea per a resoldre ni la crisi interna de Reagrupament Independentista i menys la consolidació de l'independentisme.

En primer lloc encara s'ha de veure i saber què pensa fer el Joan Laporta un cop acabi el seu mandat com a president del Barça. Cap a on s'encaminarà. En segon lloc, sóc dels qui pensa, i som molts, que en cas que Joan Laporta decideixi incorporar-se al projecte de Reagrupament Independentista, no arrossegarà tants vots com en principi podria aparentar.

He de dir que mai he sigut soci del Barça, i que el fútbol tampoc ha sigut mai el meu esport favorit, ni segueixo la lliga de fútbol. Dit això continuo amb el Barça i amb el Joan Laporta, perquè està més que clar que el gran conglomerat social que conforma el gruix dels socis i simpatitzants del Barça és per si mateix molt heterodoxe, vull dir que hi hauran independentistes però també molts que no ho són, que més aviat comparteixen els plantejaments de CiU o d'ERC i, per què no, del PSOE-PSC. Comento tot això, perquè sembla que des de Reagrupament s'està magnificant perillosment el fet de la incorporació de Joan Laporta a aquest moviment social independentista, i podria molt bé resultar un fracàs o si més no una decepció.

I una altra cosa. Reagrupament Independentista a més de parlar de sobirania i d'independència, hauria de començar a parlar públicament del seu projecte politic. Una cosa és assolir la independència unilateralment des del Parlament de Catalunya, cosa molt dificil vist el panorama politic català, i una altra és el programa social, econòmic, de relacions institucionals Catalunya-Espanya, etc, que Reagrupament té a la ment si és que té alguna cosa clara en aquests aspectes en el cas que a les properes eleccions assolís un pes prou especific per a marcar pautes politiques. També caldria que parlés dels pactes postelectorals que pensa fer, o bé si es mantindrà a l'oposició en cas d'obtenir representació al Parlament cosa que no en dubto que sigui així. Una altra cosa serà el nombre d'escons que assoleixi.

Joan Laporta podria ser una bona aportació per a enfortir Reagrupament, però que ningú es faci massa il.lusions abans d'hora, perquè el desencís podria ser molt fort.

L'Ernest Benach d'ERC i la Llei Electoral Catalana

L'Ernest Benach d'ERC, que a més és president del Parlament de Catalunya, sembla que té molta pressa per a que els partits politics, tots, es posin d'acord per a aprovar abans que acabi aquesta legislatura catalana amb la nova llei llesta per a aplicar-la immediatament.

La seva pressa sempre la justifica considerant que la nova llei electoral ajudarà a reduir la desafecció social envers els politics, i al meu entendre això s'ho mira molt malament. El seu punt de vista és per qualificar-lo d'alguna manera molt mediocre i curt de mires.

Si ens atenem als resultats del darrer sondeig del CIS que s'ha fet públic avui mateix corresponent al passat mes de gener, ens diu que pràcticament tots els partits baixen en intenció de vot, i a més ens informa que tant el PSOE com el PP baixen en intenció de vot segon es pot llegir en aquest fragment de la informació publicada a 3cat24.cat i que reprodueixo textualment:

"Les dades de la darrera enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques del mes de gener ja són damunt la taula. Segons el CIS, el PP augmenta lleugerament la distància amb el PSOE, i si ara es fessin les eleccions generals les guanyaria per pràcticament 4 punts. Però l'enquesta també destaca unes dades que haurien de preocupar als dos principals partits espanyols. I és que tant socialistes com populars baixen en intenció de vot. El PSOE obtindria el 36,2%, davant del 40% del PP, la qual cosa deixa en 3,8 punts la distància entre tots dos".

L'Ernest Benach i tots els politics han d'entendre que per a reduir la creixent desafecció de la societat de la politica i concretament dels partits politics, els primers que s'han de regenerar són ells mateixos, i una de tantes maneres de fer-ho és escoltar molt més les opinions del poble i complir amb les promeses que es fan durant les campanyes electorals i durant els quatre anys de govern cosa que moltes vegades no es fa. No serà amb una simple i nova llei que els catalans deixarem la desafecció envers els politics al calaix dels trastes i sortirem massivament a votar el dia que toqui, no.

La desafecció social s'ha de contrarestar fent politiques reals i que resolguin els problemes de la societat. La resta és fer el titot. Només observant el quadre sinòptic que encapçala el post indicant-nos com mes rere mes el nombre d'aturats puja imparablement el Benach pot começar a fer-se una idea del perquè de la desafecció.

Els JJOO d'Hivern 2022 i la gracieta de Jordi Hereu

L'entrada en joc d'alló que irònicament s'ha batejat com a JJOO d'Hivern 2022 Barcelona-Pirineus, de moment als barcelonins, la gracieta del seu alcalde soialista Jordi Hereu, ja els hi començarà a sortir car. L'Ajuntament de Barcelona ja destina 400.000 euros per començar a preparar el terreny estratègic, logistic, propagandistic, etc. I aquesta despesa municipal es fa o es farà properament en plena i corrossiva crisi econòmica, i amb un imparable índex d'atur que sembla que no trova aturador.

Sent una mica egoista, es podria dir que els barcelonins aguantin les gracietes del seu alcalde, però la cosa és molt més preocupant per al conjunt de la societat catalana. La qüestió no és Barcelona. La qüestió és Catalunya.

La pregunta és obligada: quan ens costarà als catalans la campanya barcelonina per a que assoleixi ser la seu d'aquests jocs d'hivern?. Quants diners, dit d'una altra manera, haurà d'aportar el Govern de la Generalitat?.

S'em pot dir que la crisi no durarà per sempre, i que quan arribi el moment tots els catalans nedarem enmig de l'abundància tot mirant com una broma pesada la crisi econòmica que ens està asfixiant col.lectivament. Malgrat tot, hem de tenir en compte que la superació d'aquesta profundissima crisi econòmica no es farà en dos o tres anys, ni de lluny. Les conseqüències de la crisi els catalans l'arrossegarem, ben bé, durant una dècada, i els diners públics no estaran o no haurien d'estar al servei de somnis de politics il.luminats i ambiciosos de poder, o per a promocions electorals personals i/o partidistes.

Amb una llei de dependència, per exemple, que fa massa temps que camina amb una cama enguixada i amb l'altra coixa, els diners públics no es poden abocar a sacs a un projecte que quasi segur que no arribarà al port desitjat.

Hassani Jefali, president de l'associació musulmana Adib Biladi, i la Confederació de la Policia Nacional

De fora vindran que de casa ens treuran, aquesta és la frase que m'ha vingut a la ment tot seguit de llegir al Diari de Tarragona les manifestacions de Hassani Jefali, president de l'associació musulmana Adib Biladi de Reus.

I és que un nou vingut, per moderat i integrat que estigui al si de la nostra societat catalana, no es pot permetre el desvergonyiment d'afirmar que la policia nacional no té el perquè opinar sobre el cas de l'imam de Cunit al qual el fiscal li demana 4 anys de presó per assetjament, amenaces i calumnies contra una noia musulmana que, segons aquest radical islamista, no compleix amb les normes estrictes de l'islam. Hassani Jefali no és qui per dir si la policia espanyola pot o no pot opinar. Està clar que la policia ho pot fer i ho ha de fer sempre que ho consideri necessari i oportú, faltaria més. I que no digui imbecilitats afegint que la policia no coneix el terreny.

I quan Hassani Jefali afirma que es tracta d'un cas aïllat, tot i que no és el primer que es dóna a Catalunya i a d'altres terres espanyoles, li voldria dir que només faltaria que no fossin casos aïllats perquè aleshores la situació social seria una altra completament diferent a l'actual, perquè aleshores la confrontació social seria inevitable.

Hassani Jefali té raó quan diu que el cas concret de Cunit, com qualsevol altra que es pugui produir, s'ha de deixar a les mans de la justicia. Cert. La justicia ja fa la seva tasca. Malgrat tot, insisteixo i vull repetir que la Confederació de la Policia Nacional ha de fer la seva, i està amb tot el seu dret legitim d'opinar i d'informar sempre que ho cregui necessari, perquè en qualsevol cas ja tenim un Govern, i seria aquest govern qui hauria de marcar pautes a la policia per si pot o no opinar i no precisament un nouvingut.

Recep Tayyip Erdogan, cap del govern de Turquia, no pot donar cap lliçó al govern de l'Estat d'Israel

El president del govern turc, Recep Tayyip Erdogan, ha dit que Israel no pot perdre un amic com el poble turc de cara el futur. Erdogan torna a recordar, més d'un any després, la intervenció militar defensiva d'Israel a la franja de Gaza tot dient "Cuando los civiles inocentes son asesinados sin piedad, atacados por las bombas de fósforo, la infraestructura es demolida y las personas se ven obligadas a vivir en una cárcel al aire libre, no podemos ver esto como compatible con la Declaración Universal de Derechos Humanos, simplemente derechos humanos, y no podemos cerrar los ojos a todos estos sucesos".
Aquestes paraules estan extretes d'una informació publicada ahir, dia 31 de gener, a Aurora Digital, informació que es pot ampliar si cliqueu damunt del titular d'aquest post.
No me'n puc estar de recordar-li al president turc Erdogan, ja que ell repeteix fins l'aborriment aquella intervenció militar israeliana, que els governs de Turquia han massacrat durant molts anys al poble kurd utilitzant tot l'armament pesant i destructiu del què disposa l'exèrcit turc. I tampoc me'n puc estar de recordar-li que en cap moment se l'ha sentit denunciar amb la mateixa vehemència en què denuncia a Israel al govern islamista de l'Iran capitanejat per l'slamista radical Mahmud Ahmadineyad. Ni tampoc se l'ha sentit, a Erdogan, denunciar les brutals repressions de les manifestacions dels opositors al règim teocràtic iranià, ni les condemnes a la pena capital d'alguns d'aquests opositors simplement per discrepar.
Caldrà recordar-li a Tayyip Erdogan el genocidi que el seu poble, el turc, va cometre a Armènia, per exemple?. Entre aquests personatges que acusen als altres amagant intencionadament les pròpies vergonyes, i l'infame informe Goldstone, Israel ha de proseguir el seu camí i defensar la integritat del seu poble, el seu progrés i la seva seguretat peti qui peti.

Irena Sendler Stefan s'ha mort sense rebre el Premi Nobel de la Pau, guardó que en justicia es mereixia

IN MEMORIAM

He rebut per correu electrònic la noticia-recordatori de la mort d'Irena Sendler, l'any 2008, una dona alemanya que va salvar centenars de vides de jueus durant la II Guerra Mundial. Va morir sense haver rebut el premi que en justicia li pertanyia, i des del meu bloc, encara que un pèl tard, li vull retre un homenatge de record i d'agraïment per la seva fortalesa i valentia durant la perecució dels jueus per part dels nazis.

Irena Sendler a l'edat de 98 anys acaba de morir.
Durant la 2ª Guerra Mundial, Irena va aconseguir un permís per a treballar al Ghetto de Varsòvia com a especialista en clavegueram i lampisteria.
Però els seus plans anaven més enllà... Coneixia els plans dels nazis pels jueus (essent alemanya).
Irena treia nens amagats al fons de la seva caixa d'eines i duia un sac a la part de darrere de la seva camioneta (per a nens més grans). També duia a la part de darrere un gos al qui va ensinistrar per a bordar als soldats nazis quan sortia i entrava del Ghetto. Val a dir, que els soldats no en volien saber res del gos i els ganyols del gos ocultaven el soroll que poguessin fer els infants. Mentre va estar fent això va aconseguir treure d'allà i salvar 2.500 infants.
Els nazis la van enxampar i li van trencar les dues cames, els braços i la van apallissar brutalment.
Irena mantenia un registre dels noms de tots els infants que va salvar i l'amagava a dins un pot de vidre enterrat sota un arbre al seu jardí. Després de la guerra, va intentar localitzar els pares que poguessin haver sobreviscut i fer retrobar les famílies. Bona part havien els havien dut a la cambra de gas. Aquells infants als que havia ajudat van trobar cases d'acollida o van ser adoptats.
L'any passat, Irena va ser proposada per a rebre el Premi Nobel de la Pau... Però no va ser seleccionada. El premi se'l va endur Al Gore, per unes diapositives sobre l'Escalfament Global...

És ben cert que el premi no sempre se l'endú qui més se'l mereix.

Foto: Fèretre d'Irena Sendler envoltat de corones de flors abans de ser definitivament sepultada el mes de maig del 2008.